CAS RESOLT

‒Sí? Digui? Sóc jo, sí. Ui, jo no sóc escriptora. No sé si ho sabria fer. És vostè molt amable...; sí, la meva feina és molt diferent i m'apassiona, però escriure és una altra cosa. Comprenc, comprenc, de casos en sé munt... però una cosa és ser bona en el meu ofici i l'altra molt diferent és escriure. Bé. M'agrada molt que Barcelona dediqui una Setmana Negra a aquest gènere de novel·la. Sí, sí, ja era hora que es faci honor a tots els escriptors que s'hi dediquen. Truqui'm d'aquí un parell de dies i ja li diré alguna cosa.

La inspectora Rut va penjar el telèfon. L'havien tret del llit inesperadament. Tot just feia quatre hores que dormia; havia estat una setmana molt intensa, però per fi, com diuen els companys: "cas resolt".

Va mirar el llit i va tocar els llençols que encara guardaven l’escalfor del seu cos, i d'una revolada els apartà per poder-s’hi ficar altre cop.
L’endemà trucaria a l’Agnès perquè li donés un cop de mà amb la novel·la. Havia de solucionar el compromís al més aviat possible.

La roncadissa del Rai i els seus copets de cua, la van fer aterrar i obrir els ulls. Eren les vuit del matí. El Rai no entenia de festes: com li podia fer entendre que dormiria més...

Guardava en el subconscient haver pensat en el seu últim cas. Encara sent la veu de l’Agnès pregant-li que hi anés de seguida. La seva amiga Carme havia trobat mort el seu marit, al terra de la cuina. Es va posar els pantalons sobre els pantalons del pijama i va agafar la bossa i la “pipa”. Per variar, ja feia tard. El Rai se la va mirar implorant poder anar amb ella:

‒Au, va. Anem a veure que trobes. Ets un bon gos policia!

L’Agnès ja l’esperava a la porta, només ajustada ‒Rut, el cas ja sembla resolt; un cop al cap en caure, ha relliscat, sembla... El Rai va donar una volta per la cuina i va posar el nas en la sola de les sabates del mort. Havia trepitjat una gota d’oli!. ‒No hi ha assassinat. És un accident...Gràcies Rai! ‒Va dir la Rut.

Ja tenia lligat el cas per la novel·la. A veure què en diria l’Agnès.