24 DE DESEMBRE

El soroll de la pluja i la humitat eren dos elements tràgics. Des que s’havia quedat sola, Nadal era una data d’aquelles que voldria que esborressin del calendari, no tenia ganes d’anar al mercat, ni d’adornar la casa, ni haver de fer el dinar només per a ella, ni de llevar-se... Que passaria si no ho fes? A qui faria mal si no tenia a ningú? Què passaria si no celebrés el Nadal? I si no existís Nadal?

Mig endormiscada, va intentar de respondre aquelles preguntes. Tothom ho sabia i aquelles respostes passaven de pares a fills. Era mantenir una tradició, omplir el fons d’armari que portem dins, que ens dóna un motiu per formular-nos preguntes i conèixer-nos una mica més. Era l’aniversari del nen Jesús...

Quina importància tenia aquell naixement i no el dels mils i mils de nens que neixen cada dia. Cada dia hi ha parelles que no tenen casa i n’ocupen una per poder aixoplugar-se, i tenen un fill. Què serà aquell nen quan sigui gran? Potser voldrà ajudar els qui no tenen res, com Jesús. Potser el detindran com van fer amb Jesús, i els seus pares i seguidors patiran. Potser no el clavaran a la creu, però estarà patint, mancat de llibertat i separat de la seva família per culpa d’una Justícia injusta...

Uf, que tard!! Com havia pogut passar tant de temps al llit divagant? Ara hauria de córrer si volia fer una petita celebració. Sí, celebraria el Nadal i el Nadal de molts, tindria un pensament per a tots aquells que no tenen casa i dormen en qualsevol racó, sols com ella. I si no li fes mal el genoll aquesta tarda aniria al Casal i animaria algú a compartir el dinar i una mica de companyia. Què carai!, avui no s’excusaria en nom de la prudència: hi aniria i ho diria!

Un excés de prudència no és cap virtut.