Arrel

La Rosita avança com pot fins al banc que hi ha a la plaça, davant la botiga dels coreans. S'hi asseu com ha fet altres vegades perquè aquell és el lloc que queda a mig camí entre el mercat i casa seva. Expulsa amb força l'aire, fins ara contingut sense adonar-se'n. Posa al seu costat el cistell de vímet, carregat amb quatre verdures i una mica de pollastre. L'abraça reposant-hi el braç i lleugerament el cos, com si fos un coixí.

S'entreté mirant la gent que passa atrafegada. Només li queden dues travessies per arribar a casa, de fet no és lluny, però es cansa. De vegades es fatiga tant que creu que no podrà, que haurà d'abandonar-ho tot, sovint hi ha estat temptada. Ho va estar quan allò del nen, i més tard quan morí l'home, al cel sigui. Encara recorda, malgrat els anys, la cara de felicitat quan ell arribà amb els peücs acabats de comprar embolicats en paper de seda blanc.

Quan arribi a casa i hagi d'enfilar les escales fins al tercer pis, tornarà a pensar que no pot. Els veïns no van posar-se d'acord en allò de l'ascensor, hi havia qui no volia fer-se'n càrrec de la part corresponent de les despeses, i ara tot és massa per a ella, les escales i el camí que ha de fer des del mercat, fins i tot ja li sembla massa aquest passat seu ple d'una monotonia trista.

Poc a poc comença a mirar la botiga dels coreans. Deté la mirada sobre les prestatgeries plenes de pots, de llaunes amb lletres vermelles i misterioses, d'ampolles amb paraules estranyes que volen dir vés a saber què, signes estranys per a un contingut encara més estrany. I imagina herbes i animals d'altres indrets que mai no ha vist, però alguna vegada n'ha sentit a parlar per la televisió, diuen tantes coses a la televisió... Li agrada mirar els reportatges d'animals, sobretot els dels elefants que sempre van junts, en família. Però quan més li agrada és quan surten els elefants petits que s'escolen entre les potes de les mares, enjogassats i trapelles. De vegades, la Rosita s'hi adorm i només la desperten els anuncis publicitaris que misteriosament alcen el volum de l'aparell, i ella es desvetlla de sobte i fa aquella cara de no entendre com passa això, si ni tan sols ha tocat el comandament a distància. I quan es desperta tot està igual, el quadre de les cireres, la taula, la vitrina amb les copes de vidre i els peücs color taronja envellit. El seu món no s'ha mogut ni una mil·lèsima.
A una cantonada del taulell de la botiga veu aquell pot immens ple d'un líquid groguenc i que conté allò que sembla una arrel amb el color de la fusta, de la qual surten braços entortolligats que omplen el pot i volen créixer encara més. Imagina que l'arrel vol sortir i tornar a les entranyes de la terra. Ni tan sols suposa per què pot servir allò. És estranya aquella gent, molt estranya, pensa, i també creu que és perquè no els coneix, n'està segura.

Des de darrera del taulell, els ulls de la venedora l'escruten amb un somriure que sembla fred. No sap si tornar-li el somriure, però ho fa, tot i que no la coneix i que el cansament és enemic del riure. Creua les cames i ara descansa l'esquena en el respatller del banc de fusta, com si el somriure de complicitat la permetés reposar encara més tranquil·la en aquell racó de la plaça mentre davant seu passa la vida del barri: la gent que ja no coneix, les dones amb els cistells plens de viandes que en sobreïxen. I no hi ha nens, no n'hi ha perquè encara no són les dotze, però quan ho siguin correran esperitats omplint la plaça de jocs i de rialles, llavors ella ja haurà arribat a casa.

Fa estona que ho pensa, però ni tan sols s'atreveix a pensar-ho. Fa estona que pensa que el pot s'assembla als que hi havia en aquella la sala de la universitat, quan encara hi netejava... Algunes vegades demanava per veure la sala. Li demanava al senyor Martí, el bidell. L'home l'acompanyava amb les claus quan sabia que no havia ningú treballant-hi i li deia, Rosita, per què vol entrar-hi, no veu que hi fa fred i li couran els ulls? Però ella li deia que una miqueta, que només hi seria una miqueta, i que després ja aniria amb la mopa cap als passadissos de les aules. No sabia què hi buscava, potser un record truncat. El senyor Martí de vegades li feia companyia dins la sala blanca de disseccions que ara recorda sinistra. L'home sovint li deia que aquell no era lloc per a una noia. Què se'n deu haver fet del senyor Martí, es pregunta mentre mira aquella arrel estranya, i pensa que era un bon home, com el seu marit. I torna a recordar la cara espurnejada de satisfacció el dia que li regalà aquells peücs petitets, color taronja, per quan naixés la criatura, tot i que encara hi faltava molt; mai no se'n van desprendre, malgrat tot; és l'únic record que en té, els va desar a la vitrina.

Els pots d'aquella sala no contenien arrels. Eren fetus. Cossos a mig formar amb ulls boteruts i membres petits i encongits. N'hi havia molts, cadascú encabit en un recipient, flotant en un líquid enrarit. Quan hi entrava, suportava com podia la coïssor intensa dels ulls, era el formol en suspensió. Arreu de la sala hi havia aquella olor de malaltia, de por, de fred. De tant en tant li venien unes esgarrifances que a voltes no sabia com controlar. Mirava els pots d'un en un com si volgués recordar-lo, però ella mai no el va arribar a conèixer. Li van dir que havia estat un nen, però es va espatllar. Sí. El va perdre en un riu de sang en aquell hospital de l'ajuntament. Va ser com perdre l'arrel que podia unir-la al món i va quedar-se com una planta descalçada de terra, com si de cop la seva vida hagués quedat aturada en un esglaó que només conduïa a l'abisme, li va fer tant de mal. Mai no van tenir cap criatura, alguna cosa no li va quedar bé en el seu cos encara jove. Van fer el camí en solitari recolzant-se mútuament.

Ara li sembla que ja podrà continuar el poc camí que li queda. S'aixeca. S'arregla la faldilla fosca i la jaqueta llarga de punt, i agafa el cistell. Un cop dreta, fa una darrera ullada encuriosida al taulell de la botiga i a aquella arrel misteriosa.

La dona coreana la mira i surt de l'establiment amb moviments nerviosos. Li diu, en una llengua de signes, que entri, que vingui. La Rosita s'hi acosta dubtosa. Entra a la botiga. La dona estrangera omple un gotet amb el líquid que conté l'arrel i l'hi ofereix tot inclinant el cap amb un respecte que no sembla d'aquest temps, d'aquest lloc. La Rosita deixa el cistell a terra i dubta d'agafar el got. La dona li diu que el prengui, que li donarà força, que això fan les arrels de ginseng. Força!, crida en veu alta a la vegada que prem les mans com si amb aquell gest volgués acabar de fer-se entendre, vitalitat!, diu finalment. La Rosita pren el gotet. En beu a glops petits i el troba fort, amb un gust intens d'alcohol que ja ni tan sols recorda, ella només beu aigua. Quan acaba, deixa el got en el taulell de vidre mentre observa la botiga amb els ulls espurnejants que li ha deixat la beguda de l'arrel; mira els pots, les capses amb dibuixos de plantes, les bossetes d'herbes i un cartell penjat a la paret amb una columna vertebral que serpenteja.

Marxa amb un agraïment contingut, tímid fins i tot. Diu adéu, gràcies, i a la vegada rep una inclinació d'aquella dona coreana, menuda i d'edat incerta, que baixa i puja el cap a cops petits i nerviosos i amb un somriure que sembla càlid però enigmàtic a l'hora.

El cos de la Rosita travessa la plaça i es perd en un d'aquells carrers amb el cistell a la mà, amb una lentitud pesant i solitària i amb aquella anècdota que no sabrà pas a qui explicar.

Lídice