Cercador
Aquelles lectures
Un relat de: jacobè- Compartir:
Sempre m'ha agradat llegir.
Recordo els primers contes. Me'ls estimava.
Mirar-los i tocar-los era important.
Ara també ho és.
L'olor.
Recordo les lectures, contes i poemes que de tant en tant apareixien en els llibres de text de l'escola. Quan hi arribàvem jo ja me'ls l'havia llegit feia uns dies mentre la mestra explicava geografia o aritmètica. Alguns me'ls vaig aprendre de memòria de tant llegir-los. I desitjava que quan hi arribéssim em toqués a mi dir-los en veu alta per poder-ho fer tan de pressa com la Victòria. Jo, era de les lentes.
M'encantava quan li tocava llegir a la Victòria. Jo anava seguint amb el dit el que ella llegia tan bé i tan de pressa. Al curs que ens va tocar "Tirant lo Blanc", ella se'l va llegir dos cops! És clar, amb aquella velocitat! El que admirava no era només les dues vegades, sinó la capacitat que tenia per entendre i disfrutar dels textos. Jo, amb les lectures obligatòries em perdia i moltes no les vaig acabar. Em saltava paràgrafs, capítols o, si existia la pel·lícula de la novel·la, la mirava per poder fer el treball. Jo, era de les lentes.
Per contra, em llegia tots els llibres de la meva germana tres anys més petita, que era la primera de la classe, però que no li agradava llegir. Us he dit que, jo, era de les lentes?
Vaig devorar tots els llibres no obligatoris que em queien a les mans si la contraportada em convencia. Sempre he donat molta importància a l'argument. Encara ho faig. El tema m'ha d'atrapar. M'haig de sentir mínimament identificada. No sé què és la bona o mala literatura. Els llegia abans d'anar a dormir en aquella habitació que per fi vaig aconseguir per a mi sola. Aquell llum per a mi sola, aquell coixí tan gran darrera l'esquena per a mi sola, aquell món per a mi sola. Fins que el son vencia la lectura. El llibre va ser el meu primer company de llit. L'endemà al matí, si encara no era l'hora de llevar-se, el tornava a agafar. Si era diumenge no baixava a esmorzar fins a mig matí. Era el plaer de llegir al llit.
Les novel·les juvenils m'ajudaven a acceptar el què m'estava passant. Em deien que sí, que malgrat els problemes, la vida valia la pena. Les lectures de la llarga adolescència eren més cruels. Buscava arguments una mica gore i autors suïcides. Poesia existencialista i d'amors impossibles. Em deien que sí, que la vida era una merda. Més endavant, els assajos. Conèixer, conèixer i conèixer. Saber, saber i saber. Les novel·les, per què les necessito si són mentida? La poesia, menys. Sempre es colava algun llibre d'autoajuda que més aviat m'autodeprimia.
Després va venir la calma, l'estabilitat. Em creia feliç i tot m'estava bé. Em conformava amb el diari de cada dia i lectures tècniques relacionades amb la feina. Treballar, treballar i treballar. Produir, produir i produir.
Un bon dia em vaig despertar, vaig deixar la feina i vaig començar a crear, a somiar, a imaginar, a viatjar. Vaig tornar a patir, a plorar, a pensar, a dubtar, a sentir, a existir, a viure. Em vaig connectar a RC i, qui m'ho havia de dir, és el segon relat que escric!
Comentaris
-
T'ha tocat la sort (3/16)[Ofensiu]EmmaThessaM | 31-12-2005
Tots els que escrivim ens hem plantejat en un moment o altre una pregunta... Per què escrivim? Per què, de sobte, se'ns va acudir que seria una bona idea passar-se tota una tarda de diumenge tancats a casa, intentant enfilar paraules en una narració que només esperàvem llegir nosaltres? Per què?
Moltes vegades, la resposta es troba en els llibres. En els contes de la infància que tants bons moments ens van fer passar. En les històries que ens enganxaven fins a altes hores de la matinada i ens despertaven abans de sortir el sol.
El teu segon relat transmet il·lusió ("era el plaer de llegir al llit") i nostàlgia ("era"). Transmet tristesa ("em creia feliç") i esperança ("Vaig tornar a patir, a plorar, a pensar, a dubtar, a sentir, a existir, a viure"). Continua escrivint perquè una personat que té tant per transmetre... No s'ho pot quedar tot per ella ;-)
EmmaThessaM -
ja havia llegit[Ofensiu]peres | 06-09-2005 | Valoració: 10
aquest relat fa temps, però avui, encara no sé per què, he pensat que havia de fer-te visita just en aquest relat, que recordava només vagament, però sabia que hi havia alguna cosa que volia comentar-te. És clar que si ja te l'hagués comentat quan el vaig llegir per primera vegada ara ja no ho faria, tot i que... per què no? Quin inconvenient hi ha a fer un segon comentari (i un tercer...) si has llegit el relat en dos (o tres...) moments diferents de la teva vida, allunyats un de l'altre uns quants mesos? No, no hi hauria inconvenient... El cas és que tampoc te l'havia comentat abans, aquest, de manera que tot el que he dit fins ara és completament sobrer.
Volia fer-te una reflexió a favor de la novel·la, això és el que tenia pendent de fer amb aquest relat, i ara he recordat en rellegir-lo. Jo tenia el teu relat entre els favorits meus no sols perquè em dedico a rellegir-los de tant en tant, sinó perquè de vegades, com en aquest cas, se m'havia acudit una idea per comentar i en aquell moment no tenia temps, o no sabia com escriure-la, o vés a saber què. El cas és que hi havia un "pendent".
I el pendent, hi torno, era aquest que et deia: la novel·la. La novel·la, la bona novel·la, per mi ens diu a vegades molt més sobre els fenòmens socials que volem entendre que no pas els assaigs, que molts assaigs. Una novel·la com ara "La foguera de les vanitats" o "El raïm de la ira" descriu més bé la societat ianqui (i l'occidental en general) que cent assaigs sobre la gent dels Estats Units (i d'Europa). Aquesta és la meva percepció. A mi, quan una novel·la m'atrapa, és perquè em fa entendre moltes coses. I si no m'ajuda a entendre coses, no m'atrapa, i per tant, tot sovint la deixo. Però és que segurament ja no la començo, perquè hi ha tant per llegir, que sempre tinc una llista inacabable de lectures imprescindibles que fan cua.
Un consell (si m'ho permets). No llegir novel·les de menys de 10 anys. Esperar: el temps ajuda a posar les coses a lloc, sobretot en el camp de la novel·la. Per això, quan em pregunten pels autors més actuals, els best-sellers, etc., sempre dic el mateix: ni idea, jo encara no he acabat de llegir Chateaubriand.
Bé, potser tot això no té gaire res a veure amb el que tu deies, però em venia de gust compartir-ho.
Fins a la pròxima.
(Ah, la il·lustració amb què acompanyes la biografia és genial. És d'un americà, no? Ara no recordo com es diu, però sé que feia dibuixos per a algun diari o revista d'aquestes importants...) -
que el llegir no et tregui l'escriure[Ofensiu]neret | 28-07-2005
que deien abans... saps? jo no crec que hagi anat variant el tipus de lectura segons les diferents etapes de la meva vida... tinc la sensació que són dos línies independents. però en la teva història, llibres i vida van paral.lels... potser són les lectures les que t'aporten l'estat d'ànim, no?
m'agrada com escrius i m'agrada el que expliques... decididament els relats es fan curts perquè amb el que has viscut i de la manera que has viscut, sembla que tindries moltes més coses a explicar (bé això és un comentari fet a partir del que t'he anat llegint, evidentment ets tu la que ha de decidir si té ganes d'escriure més o no)
ah, i gràcies pels comentaris, decididament ja veig que no fas cap cas a la llista que et vas fer. O això o has deixat els que has apuntat pel final :-) i referent al de la frase, aquesta bossa d'escombreries teva realment devia ser un bagul del tresor!!
apa, queda un cafè pendent! -
la màgia de les paraules...[Ofensiu]ROSASP | 20-05-2005
Endinsats tantes estones entre les pàgines dels contes i dels llibres, imaginant, somiant...
Moments únics que ens han fet anar creixent, hem anat canviant i amb nosaltres, la lectura.
Però deixar de somiar desperta entre les pàgines, donar i rebre sensacions en el llegir i l'escriure no ho voldria fer pas mai. Ens faria perdre aquestes petites ales invisibles.
Expliques la història de l'evolució d'una persona, amb el recurs de la literatura.
P.D. Quina il·lusió veure el meu relat als teus preferits, una estranya força em va moure a escriure'l, vaig dubtar molt abans d'enviar-lo i encara més abans de deixar-lo llegir al meu pare. Però quan els sentiments lluiten per sortir, no es poden retenir engabiats...
Moltes gràcies per compendre'l i una forta abraçada!
-
Després[Ofensiu]brumari | 18-05-2005
de llegir el teu tercer relat, estic per pensar que la teva autoflagelació no passa de ser un recurs literari, perquè crec que una noia amb el perfil que tu descrius mai podria arribar a escriure com tu ho fas, amb imaginació, agilitat i sentit de l'humor.
Està bé, però seria bo que assagessis un canvi de registre. A la teva Biografia demanes crítiques sinceres, i aquí en tens una.
Petons
