Apagat o fora de servei

En Joan vivia a tocar de l'Ampolla, en el Mas dels seus pares, amb vistes a un mar que el Delta li encercolava en l'horitzó. Horitzó enlluernat que mirava aquell vespre, apartat de la seva estimada, que tot i no viure a una gran distància -era de Tarragona ciutat-, ara estava més lluny. El curs havia acabat feia poc, i en aquells pocs dies que havien transcorregut, encara no s'havien vist.
Es varen conèixer en el campus universitari aquell mateix any, que havia esdevingut el millor i més feliç per a ell.
Ella vivia a la part ben estant de la ciutat, filla d'una família alta burgesa, consentida en tots els seus actes vitals i familiars. No dubtava en prendre decisions, ni que foren desassenyades, tret característic heretat del seu pare, i va decidir sortir amb aquell pagès alt i cepat -guapo com pocs-, per anar al cinema i a festes. De cara a les seves amistats de ciutat era una aventura fugissera, aquell tros d'home, i internament era l'enveja de totes les seves amigues més cursis i bledes. I varen sortir uns quants cops. En cap moment, ella podria haver sospesat que ell se'n pogués enamorar, mai no va copsar cap altra cosa que no fos la simpatia i la bellesa que li oferia aquell noi tant ben plantat. Un dia Mona va decidir que ja eren parella oficial, i tota la facultat en va anar plena d'aquella història tan romàntica. Li agradava controlar tot allò que l'envoltava, i dur aquell noi de cap, era el màxim plaer que podia assolir, i més quan pensava que més d'una companya de facultat es moria en silenci per una incerta admiració equivoca.
El Joan va acabar el curs amb bona nota, sempre a força de cremar colzes i celles durant hores i hores, que ella no compartia mai. Era un exemple per amics i coneguts del poble, i aquells que eren del seu entorn natural, i que l'estimaven, li volien fer veure l'absurd d'aquella relació.
Aquell vespre que observava l'horitzó marí, havia decidit trencar la promesa que s'havien fet de no telefonar-lo ell abans que ella ho fes. Va agafar el mòbil i va marcar. Li havia dit que no estaria a Tarragona, i ell cremava de desig per tan sols escoltar la seva veu.
Mona no era pas gaire lluny d'ell, s'estava a la seva casa del barri ben estant, tot vigilant la seva germana menuda per encàrrec dels seus pares. Estava avorrida, s'avorria amb aquella criatura, de fet, s'avorria amb tot, res l'omplia i en aquells pensaments estava quan va sonar el telèfon i va veure el nom del Joan a la pantalla, va contestar, amb un somriure mofeta -has trigat,- va pensar amb malícia.
El Joan li va dir que sentia la seva falta, que li mancava l'aire sense el seu alè. Volia tornar a sentir la seva olor, la seva llengua, els seus pits clavats en el seu pit. Va demanar-li que passes uns dies al poble amb ell, que no en podia marxar, perquè calia ajudar als pares en els quefers del mas, però que sempre tindria les nits per estar plegats els dos.
Dins del seu ensopiment i la seva ment encara no madura, la noia va albirar una broma de mal gust, estava cansada de vigilar aquella criatura farcida de mocs que era la seva germana. Va omplir-se el pit d'aire i li va etzibar que aquells dies s'estava a Benidorm, li va deixar anar el nom d'un altre company de facultat que ell també coneixia i força; un cap buit que no sabia que hi feia a la universitat. Li va comentar, com qui no vol dir-ho, que s'ho estaven passant d'allò més bé, i que s'estava plantejant la relació entre ells dos, i que després d'aquella telefonada, potser tenia les idees més clares; va manar-li que la deixés pensar aquella nit, que potser demà li diria alguna cosa, que fins que no el truqués ella, no en parlarien més i que en aquell moment no li podia oferir cap altre esperança.
El Joan va apagar el telèfon contrariat; lentament i pensarós el va deixar sobre l'ampit de la finestra on s'estava mirant el mar. No havia comprès res d'aquell enrevessat monòleg que havia escoltat. De sobte l'horitzó es va enfosquir. De sobte els seus ulls negats es feien còmplices d'un mar que ja no volia gaudir; el seu cap s'omplia de retrets, no li era possible veure els colors brillants d'aquella nit.
I de sobte va decidir sortir amb els amics per oblidar el capficament, se sabia enfollit i volia enganyar-se per desfer del neguit que el corsecava. Va començar la nit bevent a raig que vols i va galantejar totes les noies que se li acostaven, conegudes i foranes. Els seus amics se n'alegraven i festejaven aquell excés desmesurat. Entre ells parlaven que aquella era l'ocasió per fer-li oblidar aquella fava de la capital; i en ell li deien que ja era hora que li fes el salt amb alguna altra noia i que si fos de la comarca, encara millor.
Avançada la festa no havia dut cap vaixell a port, i les noies havien acabat per desaparèixer. El seu cap era un caos estrident de llums i de colors per culpa d'alguna cosa que havia pres i tot el còctel que duia. Feia estona que havia perdut el control dels seus actes.
En sortir de l'últim bar, i amb un parell de carallots del poble, va trencar retrovisors de cotxes, pintaren parets i van cremar un parell de contenidors. Feien força xivarri i gresca, tot deixant un reguitzell de senyals i pistes que a la patrulla dels mossos no els va costar de resseguir. Va acabar dins del vehicle de la patrulla tot sol, els altres dos, més experimentats en aquelles activitats, havien volat. S'hauria de sotmetre a les lleis per reparar les seves malifetes.
En un moment de descuit de l'agent del seu costat, aquell Joan que no podia pensar clar va obrir la porta i va saltar del vehicle en marxa, quan anaven per la carretera, camí de la caserna. El seu cos va rodolar i encara és va alçar fent tentines. El destí va voler que un camioner que acabava de començar la seva jornada no pogués evitar que aquell cos invisible acabés sota les rodes del tràiler. Quan als pocs minuts va arribar l'ambulància, feia estona que el seu trànsit era un fet evident.
Ja de dia, unes hores més tard, Mona el telefonava per treure'l de l'engany, i comentar-li que aquell vespre els havien convidat a una festa, el tornava a necessitar, no volia presentar-se sola, malgrat les seves amigues acabaven sempre per riure-se'n d'ell.
Però el Joan no havia contestat, ni ho faria mai. Ella havia llençat el seu mòbil contra el coixí del seu llit, mol enutjada, maleint la seva sort i l'ombra d'aquell estaquirot, mentre una veu repetia per l'auricular... "-telèfon apagat, o fora de servei... ".