AI, QUE EM MORO!!!

AI, QUE EM MORO...!!!

En Martí vivia a ciutat amb la filla i el gendre. Havia viscut tota la vida al poble de Rustilló amb la seva muller, l'Elvira, però d'un temps ençà la situació s'havia tornat insostenible. Un dia per altre, en Martí, home de pau , amable i bondadós arribava a casa de sa filla dient que es volia divorciar de la dona o, cosa encara més terrible, que si les coses continuaven agreujant-se acabaria assassinant- la i sortirien tots als diaris. Motiu de la desesperació ? Doncs que el caràcter ja de per sí dominant i manipulador de la muller s'havia tornant insuportable, atesa la demència senil que anava atacant l'Elvira. Per tal motiu, la dona s'estava en una residència mentre el marit, en Martí, també afectat pels trastorns de l'edat, hostatjava a casa de la filla, l'Adelaida i el gendre, l'Ernest.
L'Elvira, hereva de terres i diners llargs, s'havia casat amb l'Ernest, un xicot més modest però treballador i honrat a carta cabal. Ella, per qüestions d'herències, s'havia barallat amb tots els parents i havia emprés una creuada per la defensa dels seus interessos i els de la seva petita família. Després d'anys i panys sense parlar-se amb els cosins, finalment havia fet les paus amb ells en trobar-se agermanats per la institució que els acollia: una residència d'alt standing on els hostes estaven molt ben condicionats
i amb tots els serveis que pot donar el sucós pagament de cada mensualitat.
La filla de l'Elvira, l'Adelaida, visita la mare gairebé cada dia. En una d'aquestes visites, la malalta li engega:
- Adelaida, li hauries de comprar a ton pare un vestit fosc per quan l'enterrin o per quan m'enterrin a mi. És clar que si ell es morís abans no caldria perquè, encara que el que té li va bastant just, obrint la costura del darrera, com que a la caixa no es veuria, ja ho tindríem solucionat. Però, és clar, si em moro jo abans, no és qüestió que vagi fet un fardell, que la gent és molt xafardera.
Al cap de pocs dies, la filla rep amb sorpresa les següents paraules de la mare:
- Maria Adelaida, filla meva, t'he de dir una cosa molt important.
L'Adelaida està corpresa. Per una banda el fet de que la mare l'anomeni Maria Adelaida ja la neguiteja. Només en comptades ocasions, i sempre en situacions molt solemnes, la mare s'ha adreçat a ella afegint-li el Maria al nom.. A més a més, la veu de la malalta, acusant clarament la fatiga i cada cop més apagada, la trasbalsa fortament.
- Maria Adelaida, filla meva, t'he de dir que els diners no donen la felicitat, tot al contrari, de vegades no creen més que discussions i malviure entre els membres d'una mateixa família allunyant-los els uns dels altres. La família, l'amor, els amics, la consciència tranquil·la, tot això és el més important del món. No ho oblidis mai, Maria Adelaida, i no deixis que els diners i l'egoisme esgarrin la bona entesa entre les persones que t'estimen.
Dit això amb esforç i fatiga, l'Elvira cau en un estat d'inconsciència que fa pensar a la filla que aquestes han estat les últimes paraules de la mare. Especialment perquè no hagués cregut mai a la vida que l'Elvira fos capaç de pronunciar-les en un estat lúcid i conscient. Els diners han estat sempre per a l'Elvira el motor que la feia rutllar i l'objectiu a aconseguir i a conservar. Per la qual cosa, l'Adelaida agafa el mòbil, plorosa i desconsolada, i truca l'Ernest, el marit:
- Ernest, la mama s'està morint. Veniu tu i el pare immediatament.
- Dona, vols dir? Ton pare està dormint, ja saps que encara està engripat i no és qüestió de traure'l de casa.
- Et dic que la mama està en les últimes, ha dit que els diners no tenen cap importància i que el més important és l'amor i la família.
- Ostres, així sí que està greu. Tranquil·litza't, dona. Intentaré fer aixecar el teu pare com pugui.... Escolta, que diu que no té ganes de deixar el llit i que a més a més encara ha d'esmorzar.
- Fes el favor de portar-lo immediatament a les bones o a les males! Ni que sigui arrossegant-lo. La mama s'està morint i hem d'estar tots aquí.!
- Que diu que no l'apressem. Que per a morir-se sempre si és a temps. Ves, què vols que hi faci?
- Doncs estirar-lo del llit i posar-li alguna cosa encara que sigui per sobre del pijama!. Que et dic que la cosa és greuuu!!! Ara vaig a trucar a la nena per a que vingui corrents.
- Mama, n'estàs segura? És que tinc una cua de clients a la finestreta i no sé com deixar la feina.
- Et dic que vinguis a corre-cuita o no veuràs l'àvia en vida. No m'ho facis repetir!!!! Ja hem avisat el capellà de la residència per a que li doni l'extremunció. Això s'està acabant, filla meva, hem de fer tots una pinya.
Tota la família reunida vetlla l'agonia de l'Elvira, i l'Adelaida no pot evitar les llàgrimes que li provoca l'imminent final de la mare. De sobte, l'Elvira sorgeix de l'estat d'inconsciència de la mort, obre uns ulls esbatanats i, mirant el sostre amb insistència, pregunta amb un fil de veu:
- On sóc?
- A la residència mama- respon la filla sorpresa per la sobtada resurrecció de la dona.
- A la residència??? exclama l' exdifunta a plens pulmons. Però si això costa molts calés!!! No sé si ho podrem pagar!!!
Davant d'aquesta manifestació pròpia del tarannà de l'Elvira, l'Adelaida s'eixuga una llàgrima que estava fent estralls en el seu maquillatge i, amb una serenitat digna d'un patrici romà, exclama davant de tots els presents, capellà inclòs:
- Som hi, recollim els trastos i cadascú a la seva feina, que la mama avui TAMPOC té cap intenció de morir-se.