A la seva cala estant

Un relat de: Nefertitis
Asseguda a la sorra de la platja escoltava el vaivé de les onades. El sol començava a caure i un lleuger fil d’aire es descobria enmig d’aquell cel rogenc que semblava arrossegar núvols de pluja.
La seva mirada semblava perduda en la immensitat de la mar. Mig arraulida s’agafava les cames amb força, però els seus ulls restaven immòbils, penetrants.
Malgrat ser estiu la cala, la seva, estava deserta i ella era la única enmig d’aquell paisatge idíl•lic de la Costa Brava.
El seu cos es mantenia estàtic però la seva ment treballava a velocitats desorbitades. Un cúmul de sentiments i emocions brollaven d’un cantó a l’altre del seu cervell sense cap mena de limitació.
Sentia enuig al pit i de sobte, sense prendre’n massa consciència, dels seus ulls van començar a lliscar llàgrimes que regalimaven davall la seva galta i es perdien en la immensitat de la sorra. Es sentia tan sola... És cert, tenia la seva família al seu costat, amics dels vertaders que li aportaven força per seguir lluitant. Però malgrat tot hi havia un buit considerable en l’espai que ocupava l’amor.
Les seves relacions amoroses li havien deixat ferides obertes que malgrat havien començat a cicatritzar encara li feien mal. Es preguntava si algun dia algú s’enamoraria de la seva persona, que la respectaria, la feria sentir única, especial...
Estava cansada d’aquells consells tan típics com: “Dóna-li una alegria al cos i tot això que tindràs! Almenys passaràs una bona estona”. Però ella no era així. Potser era massa romàntica, però aquest tipus de relacions no l’omplien, és més, la feien sentir bruta i li recordaven moments fatídics del passat on l’abús sexual havia marcat la seva vida i que tant d’esforç li havia suposat superar-los.
Potser s’estava obsessionant i buscava desesperadament ser estimada. Malgrat sabia que no era cert, una part d’ella encara li deia que només quan trobés l’amor seria realment feliç. Hi havia tants temors a treballar... Però tots eren el resultat de la seva baixa autoestima.
Les campanes de l’església van repicar amb força just per marcar les nou del vespre.
S’havia fet tard, havia de marxar. Es va eixugar les llàgrimes i es va rentar la cara al mar. L’aigua era tan neta i cristal•lina que fins i tot es reflectia el seu rostre. Va mirar-se i es va autoprometre que malgrat tot seria feliç.
La nit era cada vegada més a prop i ella seguia caminant una vegada més.

Comentaris

  • Llàgrimes de sal[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 05-09-2013 | Valoració: 10

    Quan les llàgrimes cauen, deixa que facin el seu camí avall. Rentar-se la cara amb aigua de mar és tot un privilegi. L'abús és un abús inexplicable, odiós. I la llàgrima és justificada. Fa bé la protagonista de plorar. Temps al temps, passa lenta i bon entorn. Suposo que en arribar a casa escriurà un relat preciós, oi? Llegir-te és sempre un plaer. Una abraçada.

    Aleix

  • El renaixement a través de la paraula i de l'aigua[Ofensiu]
    Illadestany | 01-09-2013 | Valoració: 10

    Belles imatges per a expressar el sentiment de solitud, Nefertiti, i jo subrtllaria aquesta frase "Hi havia tants temors a treballar", com a punt de partida d'aquest camí que recomença cada dia, cada nit, després de rentar-se en la clara aigua del mar, que significa el renaixement, sempre renovat. Treballar els temors, si, i seguir caminant, és un molt bon planteig.

  • Ostres![Ofensiu]
    nariananthi | 01-09-2013 | Valoració: 10

    Que be que m'ha entrat aquest relat curt. El fet de quedar-se clavat mirant en un punt fixe i trencar a plorar, ho trobo molt real i comu.

    salut i anissets!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

102 Relats

124 Comentaris

58759 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.