Batalles perdudes. Aires de superioritat

Arribes i només topar-te amb la seva mirada i aquell somriure forçat t’adones que un dia més comences una batalla. A manca de paraules, amb veu afable deixes anar un "bon dia" esperant que aquest acte serà recíproc, però no ho és, de fet no ho és mai, de què t’estranyes?
La teva ment obsessiva gira a velocitats desorbitades tot buscant un perquè d’aquesta manera de ser tan freda, rígida i distant amb la qual et tracte. Intentes aturar aquests pensaments i t’asseus a la teva cadira i en aquell mateix instant et reclama: “A veure, pots venir un moment?”. Baixes el cap i camines darrere seu mentre penses quin error has pogut cometre ahir, avui... Repasses mentalment el dia d’ahir i no hi trobes res. La seva mirada desafiant i inquisidora t’empetiteix, i mentre escoltes tot allò que has fet malament o dit d’una altra manera, a ella no li sembla bé, intentes mostrar seguretat i respondre-li. Però una vegada més s’ha fet més forta que tu i el seu menyspreu et fa sentir com un complet inútil. Tens ganes de plorar, però t’empasses les llàgrimes i segueixes treballant.
I així cada dia, les vuit hores que treballes al seu costat. T’esforces en millorar, a anticipar-se als seus moviments i pensaments, però la seva manera d’actuar, de parlar-te, posa en evidència que ella és superior, fins i tot perfecte i tu tot el contrari, li trenques els esquemes, doncs tu gaudeixes donant conversa als usuaris, un tracte agradable, d’ajuda... I no actues bé, no ho fas mai bé, almenys per a ella.