Batalles perdudes. Aires de superioritat

Un relat de: Nefertitis
Arribes i només topar-te amb la seva mirada i aquell somriure forçat t’adones que un dia més comences una batalla. A manca de paraules, amb veu afable deixes anar un "bon dia" esperant que aquest acte serà recíproc, però no ho és, de fet no ho és mai, de què t’estranyes?
La teva ment obsessiva gira a velocitats desorbitades tot buscant un perquè d’aquesta manera de ser tan freda, rígida i distant amb la qual et tracte. Intentes aturar aquests pensaments i t’asseus a la teva cadira i en aquell mateix instant et reclama: “A veure, pots venir un moment?”. Baixes el cap i camines darrere seu mentre penses quin error has pogut cometre ahir, avui... Repasses mentalment el dia d’ahir i no hi trobes res. La seva mirada desafiant i inquisidora t’empetiteix, i mentre escoltes tot allò que has fet malament o dit d’una altra manera, a ella no li sembla bé, intentes mostrar seguretat i respondre-li. Però una vegada més s’ha fet més forta que tu i el seu menyspreu et fa sentir com un complet inútil. Tens ganes de plorar, però t’empasses les llàgrimes i segueixes treballant.
I així cada dia, les vuit hores que treballes al seu costat. T’esforces en millorar, a anticipar-se als seus moviments i pensaments, però la seva manera d’actuar, de parlar-te, posa en evidència que ella és superior, fins i tot perfecte i tu tot el contrari, li trenques els esquemes, doncs tu gaudeixes donant conversa als usuaris, un tracte agradable, d’ajuda... I no actues bé, no ho fas mai bé, almenys per a ella.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

102 Relats

124 Comentaris

58759 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.