Cansada, desenganyada de...

Un relat de: Nefertitis
Cansada d’arribar a casa i veure que com cada nit estic sola; ningú m’espera. Tancar els ulls, respirar profundament per sols palpar la soledat.
Cansada de que em diguin que sóc guapa quan en realitat ni ho creuen, que sols sigui l’estratègia perfecte perquè jo caigui als seus braços i tot quedi en un “polvo” d’una nit.
Cansada de buscar algú que vertaderament m’estimi per com sóc, que vegi més enllà del meu físic, que em vulgui conèixer i que no surti corrents quan li parli d’una relació sèrie, normal.
Cansada de que es pensin que sóc com un klinex d’un sol us, que pots utilitzar-lo però llavors no et serveix de res. Esperar aquelles carícies, petons, paraules afables... Tan se val, un simple gest que demostri amor, afecte, respecte... Adonar-me que res d’això existeix, simplement quan ell ha arribat al clímax tot el que abans podia semblar especial finalitza ara; objectiu complert, ja no cal res més.
Cansada d’esperar aquella trucada o un simple missatge amb quelcom positiu vers la meva persona. Conformar-me amb el mínim i fins i tot arribar a dir que sí per tal d’agradar quan en realitat vull dir que no; de no exigir que mereixo un respecte, ni que sigui pel simple fet de que sóc una persona, no un objecte.
Cansada de plorar per haver-me sentit utilitzada. De no ser capaç de mirar-me al mirall perquè l’únic que sento en aquell moment és fàstic i odi vers la meva persona.
Cansada de les etiquetes, de la filosofia barata, de les paraules encisadores però que en realitat són ocioses, supèrflues...
Cansada de sentir-me invisible, de veure que la majoria de gent del meu voltant ha conegut algú que potser no sempre, però que en determinats moments la fa sentir única, desitjada... Respirar profundament i adonar-me que ningú ha sentit mai alguna cosa tan màgica i forta cap a la meva persona i que potser no arribarà a passar mai.
Cansada d’abraçar el coixí cada nit al estirar-me; de deixar anar llàgrimes que es perden entre els llençols i per tant no arriben enlloc. De tancar els ulls i utilitzar la mateixa estratègia de quan era petita; imaginar-me tot allò que no sóc i que voldria ser. Visualitzar algú que m’agafa de la mà, que em diu que m’estima per ser com sóc, amb els meus defectes i les meves virtuts. Creure, ni que sigui en somnis, que aquell dia arribarà... Però quan?
Cansada de continuar sent aquell aneguet lleig que mai arribarà a ser cigne, de veure que el temps passa i que l’angoixa, la tristesa i la por són les meves úniques companyes de viatge.

Comentaris

  • Duresa ben argumentada[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-08-2014 | Valoració: 10

    Acabo de llegir aquest relat i l'anterior, el del quatre de setembre i comprenc un estat d'ànim com el que descrius, que sembla que, quatre mesos després, s'allarga massa. Però, malgrat tot, t'haig de felicitar per la prosa que ho dibuixa, perfectament escrita, perfectament argumentada i perfectament arribada al moll de l'os del lector. No sé com estaràs ara, però segur que després d'escriure coses com aquestes dues et trobariess millor. Has descrit amb detallisme i tendresa i patiment i realisme i duresa el que és la soledat i l'abandó. Escriu, escriu i segur que et trobaràs millor. Jo també he passat moments així i reconec que és molt dur, però si hagués tingut llavors l'escriptura com a companya, potser me n'hagués sortit millor i més ràpid. Una abraçada ben forta.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

102 Relats

124 Comentaris

59552 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.