Aturar-se per fer de nou un camí

Un relat de: Nefertitis
Durant uns anys vaig creure que per fi havia fet les paus amb mi mateixa. Que retirava de mi aquell passat turmentós i emprenia un nou viatge, la meva vida, acceptant que potser mai aconseguiria oblidar el passat però si aprendria a conviure-hi. Però en aquest procés vaig oblidar-me de quelcom massa important, la meva autoestima, l'acceptació de la persona que mostra el mirall i que massa sovint ignoro.
Al llarg d'aquests mesos m’he cregut que podria, que allò que semblava afectar-me en el meu dia a dia, el desgast mental, els insults, la mala praxis d’algú que es fa dir la meva jefa... Ho podia combatre. Quantes eines no havia après? Jo podia... Llavors?
Cada dia al posar-me al llit em recordava que voler és poder, que no podia caure. Intentava amb força emparar-me amb la música, els llibres, aquells petits grans instants de felicitat que jo anomeno... Però les llàgrimes regalimaven davall la meva galta malgrat intentar reprimir-les per obviar el dolor.
Vaig buscar evadir-me a la piscina, a l’aigua, quelcom que sempre m’ha donat llibertat... Però aquell espai que havia de ser de relax i de calma va convertir-se en una obligació de la qual ja no podia departir. I de nou el cicle s'iniciava, els laberints esdevenien els camins de la meva vida i tot començava a perdre color, força... On estava el respecte vers la meva persona? S’havia esvaït de nou i odiosa iniciava batalles amb el meu propi ego que sempre perdia.
Certament havia oblidat el meu equipatge que un dia em van ajudar a fer i que tant m’havia servit. Poc a poc, com si es tractés d’un petit estrip de la maleta havia anat perdent pertinences massa valuoses, aprenentatges apresos... Per això de nou caminava amb les mans buides i amb la incertesa de quin era el meu camí. Al observar-me no em reconeixia i la meva autoestima vagava per camins distints als meus.
Podia aturar-me o no fer res. Vaig optar per la primera; aturar-me, trobar-me i redirigir de nou el meu camí, però amb la diferència que aquesta vegada faria créixer arrels fortes i edificaria pilars ferms. Havia perdut una altra batalla, però la guerra encara no estava perduda.

Comentaris

  • Viure[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-08-2017 | Valoració: 10

    No sabia si titolar "Viure" o "Lluitar" aquest relat, però he optat per la primera opció perquè crec que la vida és això, sim`plement això, viure. No tot són flors i violes, lluitar també forma part de la vida i el teu relat, sincer i valent, n'és una bona mostra. endavant amb la vida, endavant amb la lluita, endavant amb tu mateixa, endavant! Ah,no paris d'escriure! Un petonàs!

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85842 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.