Fractures

Un relat de: Nefertitis
Mirada perduda en l'abisme, en un món que perd la llum i el color per moments. Dies de cels grisos, esquitxats de ràfegues de vent que colpegen les fulles del arbres amb força i desfan en mil bocins les il•lusions i somnis forjats mesos enrere.
Cansament. Pensaments que divaguen per la seva ment a velocitats desorbitades, sense fre, com si el meravellós moment de calma, de pausa, no existís.
Necessitat de complaure els altres, arrecerar els sentiments a un espai protegit en el qual només ella pot accedir-hi. Convertir-se en botxí i víctima a la vegada, acusada i jutgessa, establint sentències cruels que creu merèixer per ser com és, per no complir amb les expectatives esperades, projeccions d'algú que és l’antítesi de la seva persona.
Malgrat tot, un raig de llum tènue penetra la finestra i amb les restes de l'aigua de la pica dibuixa l'Arc iris. Potser és un senyal de la natura o de la vida, quelcom que li demana a crits no rendir-se, que li recorda que després de la tempesta sempre surt el sol, que enmig del cel negre sempre hi ha un tros de cel blau, només cal buscar-lo.

Comentaris

  • Diari d’absències[Ofensiu]
    kefas | 28-05-2018

    El sol, pobret, no se’n va mai. Cada dia surt per escalfar-nos. Són els núvols els que ens neguen la seva escalfor. Els mateixos que, negres i freds, ens pertorben i vermells i grocs retallats en el blau del cel ens contagien l’alegria de viure. Si des de la teva vall no el veus, puja al cim i potser el veuràs.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

104 Relats

125 Comentaris

62851 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.