És un refugi

Corro tot el dia. Ja des de les 7 del matí sembla que el meu cronòmetre es posi en marxa i no s’aturi fins ben entrada la nit. I la sensació sempre és la mateixa, no arribo a tot o més ben dit, a res! M’he plantejat milers de vegades prioritzar, escollir aquelles tasques que són primordials, però el meu cervell automàticament em dóna un “no” per resposta; “ho has de fer tot i punt!”. Al final del dia sento que el cansament s’apodera de mi de tal manera que sembla que sigui impossible fer un pas més, però tan se val! La meva exigència em demana abastar-ho tot encara que el meu propi físic em demani un descans. La meva ment és una centrifugadora d’ordres, metes, exigències... I a tot plegat s’hi afegeix el polsim d’inseguretat, por... Tot barrejat forma una pastitx que no s’atura i provoca que la meva ment no pari de donar voltes.
El meu estat anímic se’n recent. Em sento trista, susceptible... A tall d’exemple, les bregues de la meva cap es multipliquen per quatre, de manera que les seves paraules són com saetes directes al meu cor. I sembla exagerat, però no ho és. Em tanco el lavabo i amb silenci deixo caure llàgrimes de dolor, ràbia, impotència... Penso en que m’agradaria ser més intel•ligent, deixar una mica de banda l’exigència i donar pas al temps de no fer res, al descansar, al pensar en mi i en les meves coses... Però quelcom dins meu em demana que no ho faci; trobar-me amb mi mateixa, pensar amb mi... No m’interessa!
Tot plegat no és res més que un refugi per no trobar-me amb el meu ego; sí ho reconec.