Una amistat, una muntanya russa?

Un relat de: Nefertitis
Encara recordo quan fa vuit anys vas entrar per la porta de la biblioteca. Em vas captivar amb el teu somriure i amb aquella energia que tant et caracteritza. Et vas presentar i ben aviat i malgrat la meva timidesa et vas apropar obrint-me el teu cor en un moment en el qual les històries del passat m’havien danyat de tal manera que si et sóc sincera, era molt poca l’esperança que tenia dipositada en l’amistat. Però tu amb el teu caràcter dolç i empàtic vas aconseguir que em sentís especial i t’ho reconec, em vas permetre conèixer el sentit de la vertadera amistat. El teu carisma, carinyo, paraules afables en tot moment em provocaven una dosi d’energia exuberant i sí, vas donar llum i vida a la meva.
Gràcies a tu vaig poder conèixer altres persones que a dia d’avui també formen part del meu cor, doncs també em van obrir el seu cor i em van ensenyar aquella part de l’amistat en grup que tantes vegades m’havia decebut o que a la llarga m’havia conduit a la soledat de nou. Amb tu vaig sentir que el “patito feo” que havia cregut ser sempre s’anava dissipant i em sentia tan feliç...
Però un any més tard la nostre amistat es va dissoldre per un noi. No vull entrar en detalls, perquè d’aquella època només recordo com et trobava a faltar. D’una dia per un altre havies passat d'estimar-me a odiar-me, doncs no em dirigies la paraula i malgrat intentava apropar-me sempre em defugies.
Però la vida va fer que ens tornéssim a trobar i llavors va passar quelcom estrany, doncs només amb una conversa vàrem poder esborrar els records nocius del passat per iniciar de nou la nostra amistat.
Hem passat moltes coses, moltíssimes. He intentat estar al teu costat sempre que ho necessitaves, donar-te els meus millors consells malgrat saber del cert que jo sóc tant o més imperfecte que tu. Quan alguns i algunes et van girar la cara jo vaig apostar per tu, et vaig defensar davant de les adversitats, doncs la teva amistat m’importava i per mi passava per sobre d’aquells comentaris sovint egoistes i fruit del desconeixement.
Sempre has estat molt especial per mi i malgrat que de vegades t’has distanciat, no he deixat mai d’oferir-te la meva mà perquè l’agafessis, les meves orelles, boca i cor per escoltar-te i dir-te que estava aquí, al teu costat, i que tenia molt clar que si necessitaves plorar, cridar... Jo estaria aquí i t’ajudaria per no defallir ni veure’t caure.
Sóc conscient que de vegades m’he preocupat amb accés per tu i potser t’he arribat a aclaparar. Fins i tot he arribat a autoprotegir-te tant que m’he equivocat una vegada més. Per tot plegat dir-te que ho sento i que si ha estat així era només perquè t’estimo molt i per tu faria el que fos, doncs m’importes.
Els darrers mesos han estat difícils. És cert que han passat coses, però sento que el tracte que mostres vers la meva persona és com de menyspreu. Sovint mal interpretes les meves paraules i en moments que tu dius que són “prontos” m’has arribat a fer molt de mal amb les teva paraules. Potser en aquell moment no n’eres conscient, però has dit paraules que han travessat com sagetes directes al meu cor. I saps el més fort? Que una altra t’hauria deixat de parlar, hauria vist clarament que una persona com tu no li compensa, però no em diguis perquè jo encara i malgrat el dolor, et perdona i et regalo la meva amistat de nou. Però sí que ha arribat el moment de fer-te prendre consciència de com m’has fet sentir en vàries ocasions, el mal que m’has causat, les llàgrimes que he vessat en silenci... Vull ser la teva amiga, estar al teu costat, veure el teu somriure, ajudar-te en el que necessitis... Però potser m’estic equivocant perquè mentre jo m’apropo tu m’allunyes. Estic perduda, no paro de donar-hi voltes i certament també és fruit de la meva inseguretat, però crec que necessito posar per primera vegada les cartes sobre la taula i dir-te que sisplau no juguis amb mi ni amb els meus sentiments.
Després de tot això potser m’odiaràs, però crec que com amiga que t’aprecia i t’estima t’ho havia de dir. Pensa en tot el que t’he dit, i sigui quina sigui la teva decisió l’acceptaré. Però algú em va dir que si deixo que sempre juguin amb mi mai deixaré de ser aquell titella que sempre he estat mogut pels fils de la por.

Comentaris

  • La resposta[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-07-2016 | Valoració: 10

    Segur que després d'escriure aquesta carta has trobat la resposta, la teva resposta davant la situació que ens presentes. Segur que després d'escriure aquestes lletres saps millor que abans el què has de fer. I si no ho tens clar, torna-hi, torna a escriure i llavors, segur que trobaràs la resposta. Una abraçada i m'alegra molt retrobar-te per aquí.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

102 Relats

124 Comentaris

59552 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.