La crua i pura realitat

Un relat de: Nefertitis
Quan ets petita i un nen de parvulari t’agafa pel coll davant de tota la classe i t’exigeix que parlis mentre tu per vergonya calles i empasses les llàgrimes com pots, el perdones; doncs tots qui més qui menys hem patit a la guarderia, ja sigui perquè no parlàvem, perquè érem A i no B... A més,“són coses de nens”, et justifiquen i tu aprens a passar pàgina no donant-li més importància. Però quan tens entre 12 i 16 anys, les burles, els comentaris despectius, les accions, les bromes, etc., ja no es poden justificar, almenys en el meu entendre, doncs ja no parlem de nens sinó de nois i noies adolescents que saben molt bé el que es fan, que en tenen plena consciència i els excita o els reconforta atacar a un/a company/a de classe. Primer venen les mirades d’enveja, ràbia, odi... Després comencen els insults de primer nivell (“ets idiota, imbècil, gorda, lletja...”), fins que aquests ja no són suficients, per tant cal escalar als insults de segon nivell (“puta, fas fàstic, no hi ha al món algú pitjor que tu, et foteria d’òsties”...)
Tu, la nena tímida que no busca res més que anar tranquil•la a l’escola a aprendre, aquest acte tan simple i que per ella és un al•licient (“Vaig a l’escola per aprendre i a ser millor persona”) es converteix en un sentiment antagònic; “no vull anar a l’escola. Tinc por del què em diran o faran”, “perquè a mi?”, “perquè no els caic bé?”... Milers de perquès sense resposta conformen els teus sentiments de cada dia. Paral•lelament dins teu neix un sentiment de culpa per ser com ets i un odi colossal vers la teva persona. No t’has acceptat mai, certament sempre t’ha mancat autoestima; però aquest dia a dia a l’escola t’ajuda a caure cada vegada més avall fins que et trobes en un pou tan fons que ni tan sols veus una escletxa de llum. Sents ràbia, odi, però no t’ho permets sentir. Pel contrari t’odies, tens la necessitat d’autocastigar-te i fins i tot arribes a acceptar que totes aquestes accions nocives amb les quals t’ataquen te les mereixes. No expliques res a ningú, calles. A part de les amenaces a les que sovint recorren aquells que t’ataquen, no vols preocupar més del compte i intentes treure importància a tot plegat. Però en la soledat deixes caure aquell cúmul de llàgrimes que has aguantat amb totes les teves forces perquè no regalimessin davall la teva galta mentre eres a l’escola. Ara però, no pots aturar-les. Els ulls et cremen, el teu cor s’accelera i se’t fa difícil respirar. Intentes calmar-te, però no t’és tan fàcil. Quan tanques els ulls recordes el moment en que avui el teu company ha posat la maleïda xinxeta a la teva cadira i quan tu t’has assegut te l’has clavat a la galta del cul. Al teu voltant els companys reien amb més força que mai mentre tu, amb molt poca destresa, intentaves desenganxar-te-la. I així cada dia i cada vegada els atacs van a pitjor, fins que fins i tot arriba el dia que abusen de tu sexualment.
En aquell moment ja ho has perdut tot. Estàs en una depressió i només vols treure’t la vida. Aquest món no és per tu, no ets com els altres i per això has de pagar aquesta moneda.
Possiblement l’escola és pionera en ensenyament; el nivell de ciències i de lletres és molt elevat, però ningú s’adona que falta l’assignatura més important de totes; la de la vida, la de ser persones, aprendre i créixer en valors, respectar els altres... Però no passa res, perquè sigui per enveja, per odi, per sentir-se millor i més valorat el bulling existeix. Però esclà, és més fàcil tancar els ulls i fer veure que és invisible que posar-hi remei, dur a terme una sèrie de mesures perquè fets com aquest no succeeixin. Treballar l’autoestima, l’empatia... Massa feina i molt poques ganes i disposició per a fer-la. Aquesta és la crua i pura realitat.

Comentaris

  • Un gest gran i valent[Ofensiu]
    hikari | 18-02-2016 | Valoració: 10

    Ràbia, tristor, dolor... emocions que m'arriven amb el teu text i que em recorden vivéncies també del meu passat a la escola. Pocs pares i mestres són prou valents i tenen les coses prou clares com per posar fre a la crueltat dels nens i dels adolescents. Els altres, els que tenen por, miren a una altra banda mentre les víctimes pateixen.
    El que has fet escrivint aquest relat, deixant anar els teus sentiments i compartir-ho aquí ha sigut un gest molt gran i valent.

  • L'amagatall[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-02-2016 | Valoració: 10

    Tens tota la raó del món. Aquestes accions indignants no es veuen, s'amaguen, es mira cap un altre costat. I si a més, l'escola és religiosa, prohibit parlar-ne! Perquè en una escola religiosa no es fan aquestes coses. I aquestes coses, marquen, i tant si marquen! El teu relat fa pensar en la gent que ho ha patit i li costa tirar endavant. Des d'aquí, una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

102 Relats

124 Comentaris

59552 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.