Cercador

Llista categories

9 d'octubre

Un relat de: Rodamons

Si algun país té data de naixement, aquest és el País Valencià. Va nàixer sota la fórmula del govern monàrquic, però com un dels primers intents de la monarquia per desempallegar-se de la noblesa, aleshores igual als reis.
Jaume I, el conqueridor, va ser el pare d'aquesta criatura. Cal recordar que quan era menut va ser hostatge dels nobles, la seua pròpia família, que lluitaven els uns contra els altres per tal d'ostentar l'hegemonia.
Per tant, Jaume, el jove rei que criat entre les confabulacions dels seus iguals, els nobles, va engendrar un nou país en el qual no haguera de patir el caprici de la noblesa, on els hòmens sols reteren homenatge al rei i no a altres senyors, ni nobles ni eclesiàstics. Així és com el rei es recolza sobre la florent burgesia i crea una xarxa de ciutats reials. València serà el cap i casal d'aquesta nova criatura que naix amb la perspectiva de liderar una nova època de desempallegament dels drets senyorial i de llibertat pels menestrals i burgesos.
Però, la mateixa monarquia que va engendrar aquest el nostre país, el va malbaratar en el futur: Va donar nous drets senyorials a la noblesa, i aquest cop una noblesa estrangera, perquè en aquella època, no ho oblidem, Castella era l'estranger, així com Aragó, Catalunya o Nàpols eren territoris que pertanyien a un mateix amo, el rei, però eren diferents països.
Aquest país nostre, aquest País Valencià, ha estat una víctima de les revolucions burgeses: la guerra de les Germanies, la guerra de successió o les guerres carlines. Ha anat perdent la seua independència en aquets avatars.
A la fi, la derrota d'uns és la victòria d'altres. Els privilegiats, digues-li noblesa, alta burgesia, poderosos o simplement els rics, són els que han anat guanyant batalla darrere batalla, guerra darrere de guerra, on curiosament sols han mort els que no tenen privilegis, els morts de gana.
Avui es celebra el naixement del meu país, un país que ja està mort.
En la seua lapida funerària es pot llegir:
"Ací jau l'Antic Regne de València.
Caigut mentre donava noves glòries a Espanya.
La seua hereva, la Comunitat Valenciana.
Viva España."

Comentaris

Afegir comentari

lladres...[Ofensiu]
sucdetaronja | 28-11-2006
ens volen furtar les arrels. Xafar-nos la nostra terra, la nostra llengua. Esborrar-nos la memòria i la història. Però mentres quede gent que lluite, no ho aconseguiran...
ara[Ofensiu]
peres | 16-11-2006
ja ho deus saber, la cosa no es dirà "Comunitat Valenciana", sinó sols "Comunitat". És clar, perquè a poc a poc aquella gent que hi mana es va adonant que fins i tot el nom "valencià" és sospitós de "catalanitat". I llavors, també aniran fent tot el que puguen per anar-lo anorreant. El valencià de debò, per a ells, el profund, el de sempre, és l'espanyol, sols faltaria...! "Así nos entendemos todos". Quina és la raó, si no, per la qual el representant de "La Comunidad", després de tants maldecaps perquè Europa reconeguera el valencià com a llengua diferent del català, ha parlat a Brussel·les, fa uns dies... en espanyol?

Doncs, sí: el País Valencià ha "ofrendat" tantes glòries a Espanya que ja no li quedava res per "ofrendar" i finalment s'ha "ofrendat" ell mateix.

Deixem una porta oberta a l'esperança, però...

La salvació, tanmateix, si ve, no vindrà pels polítics del PSOE, eh?, que ningú no pense eixa ingenuïtat, ni pels polítics en general, vindrà de la societat civil. Un dia, hi haurà algú que es posarà les piles, engrescarà la gent i farà veure a tothom que l'enemic és Madrid, i no Barcelona (tot i que molts catalans hagen fet competicions durant anys per menysprear els valencians). I llavors potser sorgiran uns nous partits polítics, o es refundaran els que hi ha ara, o des d'altres instàncies la gent anirà descobrint que els enemics del poble valencià són els castellans. I llavors, finalment, miraran cap amunt i se sentiran una mica més agermanats amb les covíctimes del país de dalt. I no sé si llavors farem o no farem coses junts, però en qualsevol cas no ens mirarem com fins ara amb menyspreu, amb supèrbia, amb despit. Fi del conte.

El gran èxit de Madrid el segle XX ha sigut haver aconseguit que catalans i valencians ens miràrem mal.
'Tio', no cal ser...[Ofensiu]
rnbonet | 24-10-2006
...tan pessimista! Està clar que estem fotuts, està clar que ens foteren... però el futur encara és esperançador. Almenys, no en som menys que fa trenta anys. I això vol dir que la lluita continúa, segueix! Que avança poc, bé! És que "los valencianos somos los más muelles".
Salut i rebolica, nano! I fora cabòries!
Has tornat![Ofensiu]
angie | 11-10-2006
És un veritable goig veure com tornen autors que d'alguna manera m'han captivat... Recordo el teu assaig...(ara tens un nom melanconiós)
Aquest relat teu no és dels que acostumo a llegir. Sóc catalana, m'estimo molt el meu pais, però no entenc això de la pàtria... la meva és el món!. Aposto per la diversitat i per la preservació de les llengües i cultures, i com visc aquí, intento aportar un granet de sorra a la que m'ha tocat viure...
València la conec poc, conec pocs valencians, però ben segur que no està morta (i ara bé la conya)... que li diguin a la paella! jajaja (perdona no vol ésser un comentari frívol, però el títol del teu relat coincideix amb el naixement de la meva àvia i m'ha fet recordar les batalles que tenia amb la seva sogra que era de Sta.Teresa de Cofrentes pel coi del plat regional).

un plaer llegir-te de nou! i merci pel comentari

angie

l´Autor

Rodamons

33 Relats

118 Comentaris

49255 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Afegir a preferits

Biografia:

Aquest és un dels plats que prepare a la meua cuina, empanada de pasta fullada amb llobarro.
____________________________________

Diu el poeta:
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar."

Però no és cert. El camí hi és. Ja fa molt de temps que hi és. L'han fet miler i milers de persones que des de temps immemorials han anat fent via.

Potser ens agrada sentir-nos originals i creure'ns que el camí l'obrim nosaltres amb les nostres passes, però no és així, ja hi era abans de nosaltres, i hi serà després que hagem passat.

Tanmateix, no ens preocupem pel camí i gaudim de la bellesa que ens envolta a cada passa que hi fem.

josocells@gmail.com

També podeu seguir-me al blog de poesia:

El Mur de Xerea

i al blog de contes:

Armario de Cuentos Vivos

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >