Per què escrivim? (Converses amb K)

Un relat de: Rodamons

Hola K!
Hui estava pensant en el fet de l'escriptura. Per què escrivim? Hi ha una resposta ràpida i lacònica: per la necessitat de comunicar-nos. Però quan escrivim, com ho faig jo ara mateix, no es tracta de comunicació, o almenys no és la causa principal, de fet no se si açò que estic escrivint ho llegiràs algun dia o si ho farà qualsevol altra persona. No, la comunicació no és el principal objectiu d'aquest tipus d'escriptura. Parle sempre des del punt de vista de la persona que escriu, no de la que ho llig.
La meua visió subjectiva com persona que escriu... com podríem dir-ho... literatura potser..., doncs bé, jo com persona que escriu alguna mena de literatura -no em considere un escriptor però-, no ho faig per necessitat de comunicar-me, que també, però no és un objectiu prioritari; escric perquè gaudisc de l'experència. Tractaré d'explicar-me, el motiu, el tema sobre el que escric, aquest mateix, no és més que una excusa per passar una bona estona filant una dena d'idees amb una certa lògica i un ritme adequats, un cop he ordida la trama comença la veritable aventura de l'escriptura: oració per oració la repasse per trobar la forma més escaient d'expressar una idea, trobar els substantius concrets, els adjectius més apropiats, el verb que millor expresa l'acció, els adverbis i els complements; buscar en els diccionaris: en l'etimològic, el de sinònims i antònims, etc, i quan ja sembla que està tot, una lectura més detinguda: cal veure si funciona el ritme de la narració, veure si capta de bon començament l'atenció del lector, si l'extructura i el ritme estan en funció de la narració, no es pot donar un ritme lent a una història d'acció, ni fer que el lector passe d'un fet a un altre amb dues oracions si el que es vol és parlar dels avantatges de la meditació transcendental o com alliberar-nos de l'estrés. Torne a escriure oracions o a eliminar-les, a substituir alguns mots per tal d'aconseguir una sonoritat que col·labore amb la temàtica del relat. Com lector passe d'una forma més o menys ràpida per un text, com conversador cree i narre històries a tal velocitat que no em deixa massa marge per la contemplació d'allò que estic inventant, però amb la creació literària, amb l'escriptura de relats no córrec ni em passege pel text, sinó què penetres en ell. De la mateixa manera que quan enfilem un camí i ho fem amb un vehicle molt ràpid, posem per cas un cotxe o un tren, el paisatge passa pel nostre costat, i si el camí el fem amb bicicleta o corrent el paisatge passa envoltant-nos com si ens travessara però sense sentir-lo plenament, ara bé, si caminem el que estem fent és penetrar el paisatge, el sentim en tota la seua intensitat, la rugositat de l'orografia, els sorolls dels pardalets, de l'aigua al córrer pel rierol o el sequial, dels insectes zumzejant, del gos bordant, de la remor dels canyots moguts pel vent o per algun animaló fugisser al nostre pas; olorant l'aroma de les flos, de la humitat, de les femtes; aclaparats per la gamma de colors que ens envolta que s'introduïx al nostre cervell i el fa treballar de valent destriant els diferents matisos del verd, del groc, del roig, del blau... tants colors que ens falten paraules per descriure'ls; caminem mentre la pols del camí ens penetra fins al fons dels nostres pulmons. Caminar és doncs l'experiència més plena a l'hora del desplaçament, així l'escriptura literària és també una forma d'ésser penetrat i al temps penetrar una narració.
D'aquesta manera, jo he arribat a gaudir de les meues dues passions: escriure i caminar. Sols em falta escriure mentre camine. Estic pensant que podria gravar les històries que em venen al cap mentre camine, i més tard compondre el text en funció d'aquestes narracions gravades.
Fins aviat K

Comentaris

  • Llengin-te...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-06-2007 | Valoració: 10

    ...he pogut albirar que tu escrius per viure, escrius com vius per sentir-te a tu mateix o això crec, jo escric també en part per això mateix però també per crear-me una història personal, una personalitat on descansar mort ja déu o la meua ànima i de pas poder sobreviure una mica en els altres, no sé no vull molestar-te més, escolta! tu ets valencià oi? t'afegiré als preferits.

  • El senyor Pla[Ofensiu]
    ciosauri | 08-03-2007

    Una de les anècdotes que més gràcia em fan del senyor Pla és (no sé si la vaig llegir o me l'han explicat) que una vegada mentre anava a passeig algú li va preguntar allò de "qué tal, com anem?" i en Pla li va contestar "ara mateix estic escrivint, que no ho veu?" . Quan anem a caminar ens relaxem amb el moviment del cos, ens distreiem dels maldecaps amb el que veiem (un bon tros de cel va fantàstic per això), aflora el que sentim i li podem anar buscant idees i paraules. O donar voltes al text que tenim mig embastat. És un bon moment per escriure, totalment d'acord. Això sí, si el passeig és llarg i sense un bloc a mà, correm el risc d'arribar a casa i poder recuperar una mínima part de la feina feta. La salut guanyada, però, no hi haurà qui ens la tregui!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rodamons

Rodamons

33 Relats

118 Comentaris

42129 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Aquest és un dels plats que prepare a la meua cuina, empanada de pasta fullada amb llobarro.
____________________________________

Diu el poeta:
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar."

Però no és cert. El camí hi és. Ja fa molt de temps que hi és. L'han fet miler i milers de persones que des de temps immemorials han anat fent via.

Potser ens agrada sentir-nos originals i creure'ns que el camí l'obrim nosaltres amb les nostres passes, però no és així, ja hi era abans de nosaltres, i hi serà després que hagem passat.

Tanmateix, no ens preocupem pel camí i gaudim de la bellesa que ens envolta a cada passa que hi fem.

josocells@gmail.com

També podeu seguir-me al blog de poesia:

El Mur de Xerea

i al blog de contes:

Armario de Cuentos Vivos