Genealogia de Deducció

Un relat de: Rodamons

Deducció és una nena molt bonica, que té un somriure molt engrescador; filla de Necessitat i Enginy, neta, per part de mare, de Certesa i Fets.
Com Certesa es va anar fent gran sense conèixer principi masculí algú, és a dir que no es menjava un torrat, va anar congriant al seu si un anhel irrefrenable que feia somoure la seua fermesa i seguretat inherents, fou aleshores que conegué Fets, un jove contundent, de poques paraules, encara que tendent a una personalitat múltiple. Així con Certesa mirà als ulls a Fets, aquest actuà com li era característic, i ella va tindre la ídem, vull dir a ella mateixa: la certesa, que allò que començava a notar en el seu si no era una altra cosa que necessitat de Fets. Per això, mesos més tard, quan parí a aquella coseta tan menuda,van tindre l'absoluta seguretat que es tractava de la seua necessitat, que aniria creixent amb el transcurs del temps, i així fou com adquirí el nom.
Necessitat era una nena a qui ningú no tirava en falta, mentre no la veia, però tan bon punt se la tenia davant, anava creixent i creixent fins que ocupava tot el pensament d'aquell que la fitava.
Sa mare, Certesa, no volia compartir la filla amb ningú més, i sent com ho era de mena cabuda: no li llevava els ulls del damunt. Però com tot en l'univers té el seu moment, també li arribà la tanda i Certesa va baixar la guàrdia. Fou un capvespre en el que Certesa es va tindre a ella mateixa que Fets tenia un ell mateix amb una tal Vidal Alegre, que fet i fet li alegrava la vida més que no pas Certesa. Així va ser com la mare va marxar desatenent la fèrria vigilància a la que tenia sotmesa a la filla, Necessitat. La xiqueta, que ja estava en edat de merèixer des de feia temps, i se sentia a si mateixa com un pessigolleig en els baixos, va intentar eixir de casa, però Certesa, que ja ho tenia ella -la certesa, vull dir- que la seua filla es tindria a si mateixa -la necessitat- d'eixir tan bon punt la mare l'haguera donat l'esquena; Certesa, havia deixat la porta tancada amb clau, forrellat i sistema d'alarma connectada amb una central de vigilància. Necessitat, que cada cop es tenia més d'ella mateixa, va mirar per la finestra, però hi havia barrots a totes les finestres de la casa, tanmateix va veure un xicot: jove, no massa alt, amb un evident problema de sobrepés, amb ulleres i una certa manca de signes atractius per a les entitats de signe oposat; aquest noi responia al nom d'Enginy. La noia, enduta per la necessitat i pel fet que no hi havia ningú pel carrer, llevat d'aquell xaval que vagarejava per la vorera de davant de sa casa, va cridar la seua atenció i li demanà si podia ajudar-la a solucionar la pruïja que sentia al seu si.
Enginy, que també sentia com aquesta mateixa coïtja se li elevava des del baix ventre cada cop que veia a Necessitat, va fer honor al seu nom i va treure de darrere d'uns matoll unes perxes que va anar unint amb un sistema d'acoblaments, amb una politja a dalt del tot i unes palanques que el van ajudar a entrar a la cambra de Necessitat pel forat de la xumenera, i posats a penetrar també penetra a Necessitat. Així fou com s'engendrà una nova vida dins de Necessitat.
Temps passat, quan Certesa s'adonà que alguna cosa creixia al si de Necessitat, va veure Enginy com passejava tots els dies per sota la finestra de la seua filla i va sumar dos i dos són quatre i va dir - Ah perduts! Vosaltres heu estat junts, no sé encara com, però tu has deixat grossa a ma filla! Perdut! Poca vergonya!- un cop se li va passar la rabinada i li va tornar el seny, va dir -Cal que li fiquem un nom, i aquest serà Deducció, ja què no ha pogut ser d'altra manera com Certesa s'haja assabentat del fet.-
A tot açò, Fets, que havia consumat amb Vida Alegre, també havia engendrat un fill, el qual portà el nom de Fets Consumats. Aquesta és una altra història però.
Així és com Necessitat és mare de Deducció i germana de Fets Consumats, que és fill de Vida Alegre, però aquesta no té res a veure amb Necessitat.
Quan Deducció es va fer gran, va fer ús d'ella mateixa i va col·legir que son pare, Enginy, havia fet arribar a la seua avia, Certesa , l'avís que son marit, Fets, li feia el salt, per això, quan sa mare, Necessitat, va veure a son pare per la finestra i el va cridar aquest ja tenia tot l'enginy aparellat -el d'entrar a la casa i l'altre.
Bé, doneu de menjar al gat que aquesta història ja s'ha acabat.


Comentaris

  • Una pregunta Rodamons[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 07-11-2007 | Valoració: 10

    Què ets filòsof? si vols no em contestes oi.

  • Amb aquest...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 07-11-2007 | Valoració: 10

    ...relat denotes una gran erudició, com tens clars tots els entramats filosòfics com la deducció, la certesa etcètera. M'ha agradat com has fet el relat, és com un xicotet conte per a la gent gran o per als xiquets que no saben encara aquests conceptes. Molt bo.
    Salutacions de Vicent.

  • Interessant, molt i molt![Ofensiu]
    Unaquimera | 10-03-2007

    Una bona barreja d'humor, ironia fina, coneixements variats i assortits, i literatura viva i movent la cua.

    Per cert, quan he arribat al darrer paràgraf, m'ha recordat alguna cosa... mmm... i pensant, pensant, m'ha vingut al cap aquella escena delirant de la pel·lícula Tootsie quan el personatge femení que és un home comença en viu i en directe a desentrellar l'embolic irresoluble de relacions i causes aparents... et sona?

    Com se t'ha acudit a tu aquesta trama? L'he trobat molt ben exposada...

    T'envio una abraçada espontània, sense currículum ni referències,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rodamons

Rodamons

33 Relats

118 Comentaris

41720 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Aquest és un dels plats que prepare a la meua cuina, empanada de pasta fullada amb llobarro.
____________________________________

Diu el poeta:
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar."

Però no és cert. El camí hi és. Ja fa molt de temps que hi és. L'han fet miler i milers de persones que des de temps immemorials han anat fent via.

Potser ens agrada sentir-nos originals i creure'ns que el camí l'obrim nosaltres amb les nostres passes, però no és així, ja hi era abans de nosaltres, i hi serà després que hagem passat.

Tanmateix, no ens preocupem pel camí i gaudim de la bellesa que ens envolta a cada passa que hi fem.

josocells@gmail.com

També podeu seguir-me al blog de poesia:

El Mur de Xerea

i al blog de contes:

Armario de Cuentos Vivos