L'artefacte auxiliar

Un relat de: Rodamons

Ell es va alçar del llit a primera hora del matí, com sempre empés per la presió de la bufeta, plena a vessar per tota una nit de resistència.
Va sonar el despertador. Ella el va agafar de la tauleta de nit, mentre premia el botó de la pausa, i es va girar sobre si mateix, depositant l'artefacte en el buit que havia deixat el marit.
Havia canviat les bateries la nit anterior, així que estava segura que tornaria a sonar. Va seguir dormint, filant de nou el somni tan bon punt va tancar les parpelles.
Deu minuts més tard, el segon toc del despertador va donar l'eixida a la seua cursa diària: preparar desdejunis; els entrepans per l'esmorzar; despertar a la canalla; vestir-los; endreçar pel damunt la casa, allò imprescindible per poder-hi passar; arribar a l'escola, just quan les fileres d'alumnes comencen a entrar a les aules, i una darrera embranzida, l'esprint final per arribar a temps d'agafar una plaça d'aparcament lliure a la feina.
― Quina vida!
Com deia son pare: més que una vida era un bidó.
Com cada matí, el despertador va sonar, però amb un so afònic, nerviós, dubitatiu.
― Les bateries s'estan esgotant. Ja fa sis mesos que les vaig canviar? Com passa el temps...
S'incorporà al llit, no podia confiar que funcionara el mecanisme de repetició.
― Lluís? Lluís, on estàs?
Ja feia sis mesos que Lluís, en vindre del bany, s'havia vist substituït al llit pel despertador. Ja feia sis mesos que Lluís havia marxat de casa.

Comentaris

  • Recollons, tu![Ofensiu]
    rnbonet | 10-08-2007

    M'has deixat bacabadat. Perquè, conforme vas llegint, et dius "bé, la quotidianeitat, el tedi, l'avorriment, el nostre pa de cada dia..." I de sobte, la frase final, com una carcassa de final de castell en festa major!
    Hala, amic, bones vacances!
    Salut i rebolica!

  • Doncs...............[Ofensiu]
    Naiade | 02-08-2007 | Valoració: 10


    Bona critica d'allà on podem anar a parar si seguim amb el ritme de vida que portem.
    M'ha agradat, fa pensar.
    Una abraçada

    Naiade

  • Ostres, quin final![Ofensiu]
    MarBlava | 27-07-2007 | Valoració: 10

    Potser si que tots anem massa atrafegats.
    La veritat és que has descrit perfectament la meva vida...espero no adonar-me'n massa tard si desapareix algú del meu costat!
    De fet de petota no entenia el refrany "per la vida es perd la vida", ara per desgràcia ja fa temps que el vaig entendre.
    M'ha agradat el teu relat, molt lograt, realista i amb un final sorprenent, que fa pensar...
    Una abraçada!

  • Un bon cop[Ofensiu]
    ANEROL | 26-07-2007 | Valoració: 9

    No me'l esperava

  • Curiós... [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 08-07-2007

    ben tronbat. M'ha mancat un pel de lligam entre la primera i la segona part, he tornat a rellegir perquè m'he quedat dubtant del significat, el trencament, el gir es important i m'ha deixatuna mica fora de joc, potser jo que estic espesa però potser li manca un lliga'm per arrodonir el trencament.

    i pel que fa a les classes, ara per ara tinc tres profes:

    la profe que fa classes a les dones àrabs es una senyora tocada i posada, que ho fa excelent... però que no crec que acceptés els seu suggeriment. El seu marit que fa les classes per la nit, es de molt bon veure, però en aquest cas la dona tampoc és prendria bé el seu suggeriment...

    i bé tinc dos profes més una noia marroquina que si li dic li agafa un atac, i un senyor que potser també li agafa un atac... així que cre que hauré de demanar nous currículums, AMB FOTO, per buscar nous profes i profas...

    Si tens suggeriments del perfil... i ja t'avisaré per venir a les classes.

    Jajajaj

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de Rodamons

Rodamons

33 Relats

118 Comentaris

49120 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Aquest és un dels plats que prepare a la meua cuina, empanada de pasta fullada amb llobarro.
____________________________________

Diu el poeta:
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar."

Però no és cert. El camí hi és. Ja fa molt de temps que hi és. L'han fet miler i milers de persones que des de temps immemorials han anat fent via.

Potser ens agrada sentir-nos originals i creure'ns que el camí l'obrim nosaltres amb les nostres passes, però no és així, ja hi era abans de nosaltres, i hi serà després que hagem passat.

Tanmateix, no ens preocupem pel camí i gaudim de la bellesa que ens envolta a cada passa que hi fem.

josocells@gmail.com

També podeu seguir-me al blog de poesia:

El Mur de Xerea

i al blog de contes:

Armario de Cuentos Vivos