Plaf!

Un relat de: Rodamons


Plaf!


Plaf! En mig del
silenci de la nit aquella gota colpeja la ceràmica del plat de
la dutxa, sense mostrar el menor símptoma de fatiga. Va
congriant-se a l'arruixadora. Just a dos metres i deu centímetres
del terra, es forma una bombolla cada cop més gran, que va
separant-se poc a poc, encara unida per un fil cada cop més
prim, fins que el pes venç la tensió superficial
d’aquell cordó umbilical d’aigua, aquell conducte
que l'uneix al seu origen, a la humitat de més enllà,
aquella que ve per les canonades des de distàncies
insospitades.



Plaf! Un minut. Ha
passat seixanta segons des del darrer esclafit que havia fet la gota
en trobar-se amb el terra. Seixanta segons durant els qual ha anat
formant-se una nova gota, allà dalt, tot just a dos metres i
deu centímetres. I el pes d’aquella gota ha trencat la
feble membrana del seu cordó umbilical i s'ha precipitat en
caiguda lliure des d’una altura de dos metres nou centímetres
i set mil·límetres, cap al seu destí inexorable.
I ha caigut amb una acceleració constant de 9,8 metres per
segon al quadrat, fins que s'ha trobat amb una resistència
inamovible, que frenava aquella velocitat cada cop més
elevada. S'ha trobat amb un obstacle insuperable en aquell precís
moment que s'esgolava el darrer segon d'aquell llarg minut. I la gota
ha fet aquest darrer crit de desesperació.




Plaf! Intente
dormir, però cada gota començava un nou cicle de
seixanta segons. Cada gota obri un temps d’espera que no em
deixava conciliar la son. Aquesta dutxa que ara només deixava
caure una gota cada minut, s’ha convertit en una clepsidra que
marcava el temps de la vetlla. Recorde com en un somni el temps en
que quan em despertava em posava sota el seu doll, una arruixadora
que atomitzava el raig d’aigua, i em deixava submergit sota la
seua pluja de gotes microscòpiques que enriquia l’aire.
L'oxigen, que alliberaven aquelles petites gotes, foragitaven les
boires dels mals sons i m'omplien d’optimisme. Aquella no era
sols una dutxa per al cos, també era una dutxa per la ment. Si
la feina me retornava al pessimisme, en tornar a casa al vespres
tornava a fer una neteja d’ànim i me preparava per
dormir, per viatjar a un somni reparador.





Plaf! De nou
l’esclafit d’una il·lusió ara llunyana, com
el so d’un gong. M’ha fet vibrar, fins i tot, l’ànima
com si fora una làmina de cristall i se m'ha clivellat. El so
del pas d’un temps que s’allunya, d’un temps que ja
no tornarà. Per la televisió ens alertaven de la gran
sequera que estàvem patint, de les restriccions d’aigua.
Primer creguérem que era per un poc de temps, però
passa l’estiu i no vingueren les tronades. Arribà
l’hivern sense haver rebut cap pluja de tardor. Tornà la
primavera amb un sol que feia esclafir les pedres, amb un cel blau
com una la mar, però eixut com un desert. I aleshores no hi
havia aigua ni per produir electricitat. Ara sols hi tinc una trista
bombeta que emet una llum malaltissa que m’afona en la penombra
dels meus pensaments.





Plaf! No puc
dormir. No tinc forces ni per eixir al carrer. Ja no tinc treball. Ja
no hi ha treballs. Sona la ràdio. Què estrany!, porta
setmanes sense emetre cap so. Sempre el tinc engegat, per si de cas
hi ha alguna notícia interessant..., per si de cas hi ha
alguna notícia..., per si de cas diuen alguna cosa..., per si
de cas sona alguna música que m’alegre una mica. Han dit
que aquest vespre donaran l’aigua, però només per
la meitat dels habitatges.





Plaf! A sobre de
la taula tinc una poma roja, una promesa d’humitat, l’únic
aliment que em queda. Me’l reserve per després de la
dutxa, per si de cas hi tinc sort i em toca. Ja arriba el moment.
Estic ací sot la gota. Ja no xoca contra el terra, ara xoca
contra el meu cap. Espere amb deler el moment de tornar a sentir com
l’aigua recorre el meu cos, com me penetra pels narius i per la
boca. Sentir-la davallar per la meua pell, calar la pell. Sentir-me
humit, negat d'aigua.





Plaf! No ha hagut
sort. Torna el so de la clepsidra. Torna la foscor a l’ànim.
Sona de nou l’aparell de ràdio. Què curiós!,
durant tant de tant de temps silenciós i hui es desperta dues
vegades.


S’ha
produït un greu accident. Per una errada tècnica s’ha
vesat un líquid altament corrosiu a la xarxa de distribució
de l’aigua de boca. Com a conseqüència d'accident,
que casualment s’ha produït en el mateix moment que es
donava l’aigua a la meitat dels habitatges, ha mort d’un
terç de la població, que en eixe moment es trobava
gaudint d’una dutxa refrescant.



Les autoritats
han titlat de catàstrofe aquest fet, encara que lamentable, ve
a donar un respir a l’actual sequera. Es tornarà a la
situació de restriccions anterior, després de netejar
d'àcid la xarxa de distribució d’aigua.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rodamons

Rodamons

33 Relats

118 Comentaris

42419 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Aquest és un dels plats que prepare a la meua cuina, empanada de pasta fullada amb llobarro.
____________________________________

Diu el poeta:
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar."

Però no és cert. El camí hi és. Ja fa molt de temps que hi és. L'han fet miler i milers de persones que des de temps immemorials han anat fent via.

Potser ens agrada sentir-nos originals i creure'ns que el camí l'obrim nosaltres amb les nostres passes, però no és així, ja hi era abans de nosaltres, i hi serà després que hagem passat.

Tanmateix, no ens preocupem pel camí i gaudim de la bellesa que ens envolta a cada passa que hi fem.

josocells@gmail.com

També podeu seguir-me al blog de poesia:

El Mur de Xerea

i al blog de contes:

Armario de Cuentos Vivos