MELOREPTE 12: Ordinary Day (Dolores O'Riordan)

Ohhh! Cranberries, m'encanta!

Ja que no he arribat a temps als dos últims melo's, m'avanço a aquest! jeje. (Abans de que se m'escapi...!)


**
no abandonis

Avui, tan sols un dia ordinari,
com ahir, potser també demà.
Sento la llunyania entre els meus dits,
escapant-se'm, fugint de mi.

Explota, lluny, la melangia;
mentre remou, per dins, la meva energia.
Tot defuig les meves mans.
Talment com si el temps hagués deixat de girar.

La vida és molt més complexa del que sovint aparenta.
Coberta de mantells i pinzellades que desdibuixem.
Tapant aquell somriure que amaga un plor entre els llavis.

On ets?
On vas?
No permetré que mai dubtis.
Seré al teu costat.
Quan em necessitis
i potser em busquis.

Puc veure, rere la cantonada de les teves mirades,
aquell desert de foscor en els teus cels.
El dubte de volar, flotar
o tan sols somiar.

No ploris per desitjar més enllà.
No pensis que viure d'esperances és sempre una desesperació.
La lluita serà la teva inspiració.
No et deixarà caure.
Et permetrà avançar.

No abandonis.
No et deixis véncer.
Fes de la teva vida
un conjunt de dies poc ordinaris.

"Quins són els dies ordinaris?", et preguntes en el racó
Més fosc de la teva solitud: el silenci envolta
Cada centímetre del teu cos, i la buidor
Sembla habitar el teu cor en eterna revolta.

"Toca'm amb els teus llavis de paraules i llum",
Demanes a l'àngel que fins fa ben poc t'acompanyava:
Caure és lligar-se a l'esperit de l'embalum,
Tastar el licor d'allunyar-se de la mar blava.

I dorms, descanses sense obtenir l'anhelat repòs,
Dins del sol que t'acull i lentament t'abrasa
Els somnis i la il·lusió. "On ets, seny i demència?".

I les preguntes resten suspeses mentre la rasa
Que has aprofundit per a protegir-te contra els teus altres jos
No retorna la inspiració de subsistir en la pròpia existència.

d.

S'obren les boques, es baden
en un so clar i diàfan
que ens captiva. I s'agafen
les veus en una abraçada

que en el cim s'esfilarsa
en cent mil bocins fets d'aire.
Paraules que tant enlaire
se'n van, que esdevenen farsa.

Sols unes veus en l'espai
ens poden dur fins la porta
on no volíem ‘nar mai.

Perquè aquest so ens transporta
amb la ment com en desmai
si el missatge no ens importa?

X

Motivat per una artista que m'agrada molt (Dolores O'R.), m'he decidit per traduir la cançó original. La lletra no és excessivament 'intricada' i l'he vist apta per publicar-la com a poema del repte. Salut!

Dia ordinari

Aquest és només un dia ordinari
Esborra del tot les inseguretats
Puc veure que la foscor erosionarà
Mirant per un cantó del meu ull
Puc veure que el raig solar esclatarà
Lluny, a l'altra banda del desert, en el cel

Noia preciosa
No seràs la meva inspiració?
Noia preciosa
No escampis el teu amor en va
Què en el món, què en el món
Podria mai interposar-se entre nosaltres?
Noia preciosa, noia preciosa
Jo mai et decebré
No et decebré

Aquest és el principi del teu dia
La vida és més intricada del que sembla
Sigues sempre tú mateixa durant el camí
Vivint a través de l'esperit dels teus somnis

Noia preciosa
No seràs la meva inspiració?
Noia preciosa
No escampis el teu amor en va
Què en el món, què en el món
Podria mai interposar-se entre nosaltres?
Noia preciosa, noia preciosa
Jo mai et decebré
No et decebré
Decebré, decebré...

Giragonses de poetessa

Apareixes entre la llum i dia i nit es tornen festa,
amb la teua veu fonda travada entre les fibres.
Quan ens deshabillem és meravella i fosc misteri,
que ens torna els cossos prims muntanyes formidables.

Com subverteixes el temps és secret irrevelable
tornant-lo caramel des del mes xarop més aspre.
No hi ha segon viscut ordinari entre els teus braços,
ara ales invisibles que m'acullen en silenci.

Mai aprendré, poeta, el secret de la clau
amb què tu sol m'obres, m'escrutes, m'endevines.
No tinc per tu disfressa, ni mot fals possible
per ocultar-me als teus verds ulls, que són àngel i diable.

En la foscor del meu cor,
amb el paraigües obert
et cerco pel carrer moll,
però sols el trobo desert.

Qui t'acull, nina de vidre?

Et veig, musa, perdo el nord,
duus un somriure despert,
però saps bé que a l'interior
tinc un pensament incert.

Digues-me què sents, nena bonica.

Núvols negres i tristor,
somnolència i desconcert,
el silenci em fa por,
però tu tens l'esguard serè.

Tu em portes el nou dia.

M'esperes en un revolt
sinuós del carrer etern
m'amanyagues amb l'amor
i amb el teu vestit vermell.

Fes-me sempre companyia.

Tot just ets un infant
que comences a descobrir la vida
no t'espantis del que veus
fugint no arreglaràs res
la vida és així.

Jo puc viure amb les meves inseguretats
tiro endavant
pas a pas
fitant de reüll les incerteses
sortejant els obstacles
veient com tot perilla.

No tinguis por de viure
jo te'n ensenyaré
mai estaràs sola
passi el que passi
sempre estaré al teu costat.

Romans abandonada
amb el sol de biaix
a la casa polsegosa i vella.
Tens poc més de trenta anys,
ets intel·ligent
i tens passió i bellesa sobrera.
Però ara el sol és fluix per tu
i cap persona et sol·licita,
i cap de les teves carícies,
ni dons,
per ningú són imprescindibles.
Llençada al voral del camí
tampoc tu no creus en tu mateixa,
i passa desfilat el gruix del temps
i tampoc cap cosa canvia.
I aprens.
Aprens que el dolor i la solitud
només basteixen el regne de la mort,
i de tot allò que és marcible.
Ets en una exclusió,
sense diners, sense sortida,
amb l'alè tallat a cada instant
i els somnis perduts, un a un a dida.
I tanmateix, jo què podria dir-te?
Que creguis de debò en tu?,
que esperis, encara una mica?,
que comencis de nou,
amb les coses petites?
Camines pel carrer
i et sents la més pobra i defallida.
I ara, jo, què podria dir-te?
Potser que la teva pròpia mà
és la millor amiga?,
i que la teva tendresa et salvarà
i amb ella bastiràs el futur i l'alegria?