Repte 225: "Despulla't"

Com ho podria dir?, ha estat llegir la proposta de repte i venir-me al cap en ziga-zaga, com un llamp.
Sí, allò que mai no gosaria contar a ningú. El objectiu quin és, tafanejar?, obviament no, és tracta d'escriure amb sinceritat des de dins.
I tot de cop, les imatges em retornen com una pel·licula a càmera lenta i em torna aquell dolor agut d'haver disposat de quelcom que no era meu amb l'ajut d'un còmplice. I certament, mai no ho he explicat a ningú, no he pogut fins ara.
És com si el fet de no verbalitzar-ho m'eximís del fet mateix.
De vegades voldria tornar a ser l'infant que era abans que res succeís i així, recordo, revisc el passat, sento vivament les rialles contingudes de petites malifetes, la por a ser descoberta, l'alliberament de la salvació del càstig del pare.
El pare, el meu còmplice. Quan ho vam decidir no ens va semblar que judicàvem sobre la vida d'un altre. És potser per això que es va obrir un abisme entre nosaltres, aquell secret compartit que ens feia a tots dos culpables em va manllevar la tendresa d'una estrebada. Tenia dotze anys, aleshores.
El pare se'n va oblidar, almenys mai més no en va parlar, crec que ni ho recorda o si més no, ho fa veure. He pensat sovint que potser és l'única manera de sobreviure a la culpa, posar-ho en una bombolla hermètica en una part ben amagada del cervell, a recer d'un mateix. I mirar el mar blau, les onades de la vida, l'horitzó que encara ens resta i tancar definitivament la porta als fantasmes que ens assetgen.
Jo ho porto a les espatlles, no sóc prou forta per forrellar la meva bombolla secreta.
Despullar-se, desarmar-se, desproveir-se de cos, embolcall i pell i ser només cor que batega.
Al cap i a la fi, el fet no és el que importa ni mostrar les pròpies misèries, dir com et sents després de tants anys i comprovar que hi ha coses que romanen intactes com estàtues cisellades amb el braç i la força de les nostres pors, mancades de bellesa. I malgrat tot, poder sobreviure.



gypsy

El meu autorepte (sense complir les paraules clau ni l'extensió, que per això sóc el jutge):

D'experiències de nuesa física, n'he tingut moltes; val a dir que cap experiència no és purament física; cos i ment esdevenen unitat; i tota forma, delata amb més o menys força un fons; bo i que no és convenient jutjar amb precipitació.
Avui, però, voldria explicar-vos, plenament conscient que no aconseguiré transmetre-ho tot, allò que vaig viure en una de les illes més salvatges que resten per les rodalies; si bé malauradament, com tot allò que pot donar diners, té els dies comptats.
Aquest estiu vam aterrar a l'illa de Fuerteventura, i dins d'aquesta illa ens acostàrem a la Península de Jandia, el seu extrem sud, on encara avui es poden trobar desenes de quilòmetres de platja en estat verge, dunes, zones on la marea en pujar i baixar avança i recula fins a tres-cents metres. En aquests indrets (ningú no sap per què), la nuesa no és perseguida ni malinterpretada.



I un matí ho vaig fer, vaig realitzar un exercici de nuesa absoluta diferent a aquell que en altres ocasions havia viscut; vaig tractar d'allunyar-me de la roba al màxim que vaig poder: quilòmetres enllà, sense límit de temps, sense por.
Ajudat per la meva dona i el meu fill, que es van quedar, podríem dir-ne, al campament base amb tota la meva roba i possessions, vaig començar a caminar cap al sud, vora l'aigua, completament nu, tractant de trencar aquell fil invisible que ens uneix a les seguretats que ens oculten el cos.



Vaig deixar anar la ment, tractant de no pensar en res més que en la percepció del vent damunt la meva pell, el brum de les onades, el blau intens de l'Atlàntic amb estols de peixos, de vegades immensos, sallant com fletxes sota les aigües maragdes o turqueses. I vaig caminar molt de temps; tant de temps, i tan lluny, que vaig perdre qualsevol referència que em pogués sonar a civilització.



Em trobava sol amb la natura: espadats, montijols de sorra clapats d'aquelles herbes que creixen arreu, esquirols de roca, i ningú o gairebé ningú...



Cada dos quilòmetres, si fa no fa, em creuava grups de persones aïllats, familiars, càlids, que cercaven la mateixa fugida que jo, i que no trencaven aquesta comunió, perquè ells també esdevenien natura. I vaig comprendre aquella frase de Walt Whitman: "Quan algú s'atansa vestit a la natura, n'esdevé observador; quan algú es troba completament nu enmig de la natura, n'és un element més, en forma part."


I em vaig oblidar que era nu. I girant la vista enrere, em vaig adonar que era tan lluny de tot, que no distingia el punt on havia deixat la roba i els éssers estimats.
Jo era allà, amb la sorra esculpida pel vent a sota dels peus, sense carnet d'identitat, sense diners, sense cap peça de vestir, només amb la meva pell, amb la meva mirada, amb la meva paraula si calia; res més amb mi, només jo i prou, a molt de temps de distància de totes les seguretats, tabús, prejudicis i repressions que l'entramat embolicat i confús de la meva societat laica/judeo/cristiana m'havia enganxat a l'ésser d'ençà que vaig néixer.



I vaig fer mitja volta, no pas perquè enyorés la roba, sinó perquè trobava a faltar el meu fill i la meva dona. Fet i fet la tornada continuava sent alliberadora; i un cop al nostre racó, entre les pedres, la llibertat de la nuesa continuaria. I com va dir en Raimon, qui ha sentit alguna vegada la llibertat, té més forces per a viure.



I d'ençà que en la meva vida va començar la recerca de la nuesa absoluta, cap allà a principis dels noranta, perquè no dir-ho, em vaig sentir més a prop de la gent; potser perquè em vaig començar a acceptar sense límits, a agradar sense por, a reconèixer el que sóc, i no pas més del que sóc com em podria passar si la roba formés part de la meva identitat, no pas res diferent al que sóc, no pas res més bell que el que sóc, perquè no hi ha res més bell que el vestit amb què l'univers ens ha guarnit, si els ulls estan sans, i si el cor està sà.
I tot això fou un procés inconscient, perquè totes aquestes valoracions que acabo de fer no són conscients, no sabem que les fem, per això són tan difícils de controlar; per això és possible que només despullant-nos aconseguim de xerrar amb el nostre subconscient i dir-li allò que no li sabem dir perquè desconeixem conscientment les seves maquinacions.
D'ençà d'aquell moment en què vaig començar a perdre la por a la nuesa, un cos nu va deixar de representar per a mi un estímul ineluctablement sexual, i va esdevenir sinònim de tendresa, de llibertat, de proximitat, de transparència. D'ençà d'aquell moment tots els cossos nus van esdevenir icones d'una bellesa encara més gran, la interior.



Vaig tornar a l'Edèn, d'on l'obscuritat d'una religió fonamentada en la por m'havia expulsat, i vaig percebre les paraules del Déu veritable, els mateixos mots que segons la mitologia va dirigir a Adam i Eva, que em deien: "Qui t'ha dit que anaves nu?" I aquest Déu veritable, tan diferent al predicat, m'ho digué amb una tendresa que desfeia tota violència i que destruïa totes les cadenes invisiblement forjades pels que inconscientment s'entesten a mantenir el fetitxisme del cos.

És quan arriba al vespre, quan em veig des del darrera del mirall amb aquesta cara cansada i aquestes ulleres profundes. Me l'acarono amb tendresa. I em dic: sóc jo?
Pausadament m'he rentat i desmaquillat el rostre que tan acuradament he pintat davant del mateix mirall de bon matí.

Un cop a l'habitació, llum en ambient per no desvetllant-me, em disposo a treure'm
els teixits que m'han cobert el cos durant el dia. Mentrestant, deixo lliure la ment, la deixo al vent dels pensaments, alguns cops punyents de fets que em retrec, d'altres d'esdeveniments que em posen un lleuger somriure als llavis.

Allibero els peus de les seves petites presons de cuir. Quin descans!
Respiro fons intentant alleugerir també els meus records diürns. Aquí, em reconec presonera del temps dels altres, doncs sempre crec que el seu té més valor que el meu. Quan ho podré canviar? - penso sospirant -

Fora el cinturó que m'ha encongit l'estómac! Deixo al seu aire els budells que tenia en torniquet, els sento remar dins la meva mar interior.
Tinc la sensació de no haver fet... però no sé què...

Rodola el meu vestit descordat cames avall i em venen ganes de tirar-li una puntada de peu com abans, com quan era infant.
-A qui aniria dirigida? - em pregunto - però, tinc por d'esbrinar la resposta. De moment ho deixo així.

Segueixo la meva tasca, al mateix temps que endreço les emocions, tot decidint que
avui no tornaré a embolcallar-me en pijames ni altres peces, avui senzillament dormiré plàcidament conilla. M'ho mereixo! El pensament en positiu, mirada endins per millorar, per aprendre a acceptar el jo interior sense cap màscara. Nua navegaré entre somnis, nua com a dins el ventre que em va concebre, fins que demà, l'alba em vingui a recollir de nou.

És a través de tu que em retorna la sensació d'aquella època pobra i lliure. Tots els camins eren oberts i l'aire del temps ens circumdava amb el seu alè estantís, enfonsadís per poder-hi crear. T'havia de perdre, potser, per saber com n'era, de feliç?
La festa de la vida era oberta, i aquell temps es resumia amb la paraula "amor". També altres noms poblaven el nostre pas junts pel món: precarietat de diners, poc aire per preparar el futur, molt d'esforç, migradesa real de recursos en tot, però la consciència fosa de voler estar junts, que anihilava tota mena de por.
Qualsevol entrebanc el fèiem servir per esperonar la creativitat, qualsevol adversitat era per a nosaltres un nou estímul, i la consciència que tiràvem endavant, i ens en sortíem, amb tantíssim resultat, i felicitat, i vida per tant poca promesa de recursos.
Ara tinc allò que havia desitjat, més potser, però no sabia aquest preu: el preu de no estar amb tu, dels camins oberts, de l'omplir fins al fons d'aire els pulmons del teu amor i del teu alè, de sentir que junts érem aigua de dos mars que es barrejaven. Què resta, de tot allò? La meva consciència de la realitat de l'amor, la teva tendresa sempre palpitant i un constant lament: per la teva pèrdua i la del nostre món, ple d'infinites sentors, i en qualsevol època de l'any, sempre primavera. I aquella atracció indefugible del món, de totes les seves línies, aquella necessitat de conèixer, com si fóssim infants, aquella avidesa de sentir i viure, també, l'un per l'altre.
Aleshores ja sabia que sense tu m'enfrontava a una devaluació definitiva de mi mateixa: sense la teva pell delicada, el tarannà sensitiu i harmoniós, ple de bellesa, serenor i calma. Deliciós, saborós, íntim, profundíssim. Més real que, ja mai, ningú més. Trobar-te havia estat, per part de la vida, un regal massa gran? Perdre't va ser posar-me en consonància amb el patir del món?
No hi ha hagut res de més real després. Cap home, per la meva part, cap circumstància, cap més tria, com la teva, per a l'eternitat.
I amb tot allò que avui he aconseguit, o que he rebut com a regal, de què disposo, camino sense tu, i sé que, per mai més, no em bastarà ni em basta.
El pes del nostre amor va deixar un clos que no es tanca.

Cau la guillotina de la nit. Mor la tarda decapitada. Esclata en flames l'espai que té la forma de la meva mirada. Em perfilo a traços al capdamunt del mont de terra pedregós que abriga l'horitzó. Sols una ombra que no es distingeix a penes, ocult en un paisatge de desolació encarnada.

Sóc, em repeteixo. Nu, em repeteixo. Em repeteixo en el compàs dels cicles de la roda. Em repeteixo en el martell que s'estavella en l'enclusa, en la cisalla que m'escapça els ossos, només sé que em repeteixo.

Sóc la foguera que s'immola a la fi de cada era, la foguera inconsolable plantada al mig del vostre camí, clamant el combustible de les vostres esperances. Sóc el penediment de la tempesta. La tendresa de la serp acollint el gripau. La flor que s'empassa la mosca. La boca que clama la gana.

Sóc aquell infant escanyolit que mira, poruc, amb els ulls d'antracita, com el temps vomita les pors entre boires. Encara el sóc, i no he sortit del racó del pati on volia desaparèixer, no ser ni nu, ni res. Sóc el somni que precedeix al buit de ser res d'aquell nen que mai va aixecar-se. I el degoteig de l'aixeta que, persistentment, colpeja un cop i un altre la closca del món.

I em represento en el teu futur, en el futur del altres. Una màscara rere una pell que sols amaga el buit que vol atipar-se dels teus somnis. Sóc un llac sense riba, un mar sense costes, una atmosfera sense planeta ni sol ni cossos.

Sóc tot. I no sóc. Ni no nu. No em cerquis ja ni entre els mars glaçats de la pena, ni entre els focs obscurs del sepulcre de l'oblid.

Esperança

A la dona li han proposat despullar-se amb públic. Serà un treball de dues horetes a l'escola de Belles Arts.
Si aquesta proposta hagués arribat al seus vint anys!,era una dona guapa, alta amb corbes ben proporcionades ,una pell clara de tons beixos i rosats, cames llargues dins la bona mesura, un coll alt ,cara de bellesa intel·ligent i una bona cabellera negre plena de rinxols i ondes, ara tota aquesta bellesa està minvada pel pas del temps.
Li paguen bé i ella necessita els diners. Accepta. Arribat el moment es treu sense cap angoixa la roba mentre es va mirant en un mirall del seu vestidor .Li fa por de sortir i posar davant de tots aquells joves artistes però la veritat és que al cap d'una petita estona ja no té cap neguit, aquells noiets només veuen en el seu cos nu una feina a fer i passa tota la resta de la posa pensant amb el seu net infant de dos anys que els caps de setmana acomboia ,quina tendresa li desperten aquests pensaments! i té que fer un gran esforç per tal de no reflectir-ho en el seu semblant.
A la nit ,en la solitud del llit de matrimoni pensa en un temps llunyà, quan vivia en una caseta a prop de mar i de una platja nudista en el llindar de França; anava amb unes amigues a veure de amagat aquell espectacle excitant i prenia el sol nua a la eixida de casa seva lluny de mirades alienes; així doncs, la nuesa no era per ella un estat nou.
Despullar el cos ha estat fàcil ,no seria el mateix despullar la seva ànima .Com podria deixar contemplar la seva veritat!, espantaria a tothom, quina sorpresa per tots, deixaria de ser la Senyora respectable,vídua afligida ,treballadora responsable ,mare i iaia amantíssima. No !,mai!,mai ningú sabrà qui és l' Esperança.
Però, ah! si Déu existeix i el infern crema!

El mar fosc de la nit i la foscor del mar en la nit es fonen. L'obscuritat m'amara l'ànima i apaivaga la bullícia dels pensaments amb remor d'esquitxos i minúscules onades, gairebé imperceptibles. I els ulls que han vist massa esdevenen d'infant i els peus es troben gaudint de la sorra del temps i per un instant no hi ha instant ni es mou la lluna, només alguna fulla que es resigna a caure, tremolant de por i de fred. És immensa la tendresa amb la que vago per l'eternitat d'un segon i d'un altre, la natura em cuida, el silenci m'arrecera de l'estampida del plor. Esdevinc una silueta fantasmagòrica en l'horitzó, un vitrall sense colors, una gota salada surfejant en l'aire, un matís gris en l'univers. I segueixo caminant, perquè sempre camino més i més enllà. Traspasso la línia no marcada, m'esgarrapo per dins, somric al mirall que es trenca, canto de dolor -sirena oblidada-. Després em desperto, obro els ulls, em recullo amb les mans, em faig de dia i em surt el sol a la pell perquè sempre ressuscito a trenc d'alba, entre núvols ataronjats de vida i ecos de rialles ressonant -tatuatges inesborrables-. Em sento forta i crido, corro i crido... que m'escolti el món i vegi que sóc nua.

M'he trencat!
Almenys, s'ha trencat el mirall on es reflectia la imatge coneguda per tothom: els fragments, esmicolats, han quedat per terra, en desordre. Astorada, deixo relliscar mirades incrèdules sobre ells: espero... Com que no passa res, en recullo alguns. Premo els cristalls entre les mans, intentant exprimir engrunes de reconeixement: sagno llàgrimes des d'un mar intern inexhaurible...

En tenir lloc aquesta trencadissa, una presència ha sortit de dins meu: ara és aquí al davant.
No, no sóc boja! El conec i em coneix. És un vell company, transformat avui en un espectre inclement: el jo que pateix, el jo interior, fins ara empresonat, ha aprofitat l'eclosió! S'exposa nu, contundent, sense hipocresia ni cordialitat, amb un aire descarat, que sembla no permetre enganys ni tendreses...
Exposant-se, s'allibera de la matèria fantasmal que recobria aquesta veritat interna des que era infant.
No em refereixo a la textura de la meva pell o el color dels meus ulls... Parlo d'aquella matèria amorfa, indefinida, però tanmateix feixuga com el plom anomenada temps... L'esperit s'ha alliberat de la seva cronologia!
Ara aquest jo etern, rebel, assolat de característiques físiques, s'enfronta sense por, però tremolant de fred, al pas del temps. Va posant paraules a les sensacions que provoca: la mortalitat, el desfici fugisser, els canvis progressius, les oportunitats perdudes, la rotunditat del record davant el present, la necessitat d'omplir d'activitat dies i minuts...
Mentre, al jo físic que encara ocupo l'acora la recança del temps que s'esmuny, gota a gota, imparable; em fa tremolar la imminència, a cada passa més inevitable, de començar de bell nou a dissenyar-me; em paralitza l'angúnia dels dies que fugen i dels que mai no haurien d'arribar.
I m'envaeix una vertadera passió de viure com a únic acte possible d'alliberament!

Sé que ja és impossible reconstruir exactament aquella dona realista, apressada, que arribava a tot amb una força vital inesgotable, assumint qualsevol càrrega...
Aquella dona sobrada de raons, mancada de criteris, ambivalent, dependent i independent alhora, de dimensiones inestables, aconseguia demostrar una total indiferència davant el terror apostat en les cantonades del cada dia perquè el jo extern havia relegat la seva desesperació al seu alter ego fosc, en un joc de disfresses on no es distingia la cara de la màscara, la pell del maquillatge... Allà dins ha restat tancat sota panys i claus d'aparences!
Ara, emancipada d'artificis, sabent-se vitrall, és abillada de nuesa i us saluda.


Unaquimera

Despulla'm.
Has vist què fàcil sembla de dir? I en canvi, t'ho dic amb la veu somorta per la por. He hagut d'esperar que la foscor de la vesprada ens faci còmplices i l'aire es vesteixi d'intimitat.
Despulla'm. Acosta't a mi i embolcalla'm de tendresa. Vull que els teus ulls m'encoratgin, que el teu somriure m'animi a continuar. No és només que ho vulgui, no és un caprici, és una necessitat que se'm menja per dins i no em deixa viure.
Vine i despulla'm, perquè jo sola no sabré fer-ho.
T'espero aquí, vora el mar. Les onades em xiuxiuegen paraules de conhort i m'esperonen. La lluna em fa companyia i m'assossega.
He fet la part més fàcil. M'he tret la roba i t'espero nua, com tantes vegades hem estat en aquesta platja. Ara ve la part difícil, despullar-me.
Necessito que em treguis el vestit invisible que em cobreix de dalt a baix. Fixa't que he dit vestit i no disfressa. No amago res que no coneguis, sóc com sóc. Ajuda'm, però, a desprendre'm de la camisa que cobreix el meu jo més intens, aquell que no està del tot bé deixar anar en el dia a dia. Burxa en les butxaques dels meus pantalons i troba els secrets oblidats per les preses o la manca de temps per compartir-los. Treu-me les sabates que no em deixen córrer lliurement darrera dels anhels més íntims.
Tinc tot un món per compartir amb tu, però no sé fer-ho sola. Necessito saber que em vols despullar.
Si et plau, despulla'm.