Una mica de màgia sisplau.

Un ooooh d'admiració de tota la classe, seguit d'uns entusiastes aplaudiments, marcaven la fi de cada número del "Mag Crich": Havia fet canviar els colors d'una tirallonga de mocadors, que entraven verds per un tub i en sortien de color vermell. Davant dels ulls esbatanats de la canalla havia tallat en tres trossos una corda, i després de tirar-hi uns "polvos" màgics, desplegà la corda una altra vegada sencera. Després els ensenyà un bastó que servava amb la ma totalment estirada i lluny del cos. Amb veu profunda va dir unes paraules estranyes, que devien ser d'un idioma antic i desconegut, i llavors, després d'un moviment ràpid, el bastó es convertí en un virolat ram de flors.
En Jaumet pensava que aquell mag devia venir d'una terra llunyana, però el Ramon, que sempre ho sap tot, li va dir que no, que ell el coneixia i que vivia al poble, a la Plaça del Pou.
En Jaumet va sortir corrents de l'escola amb el neguit d'explicar a la mare els detalls d'aquella meravellosa actuació. Era la primera vegada que veia en acció un mag, la televisió tot just començava a ficar el nas en la intimitat de les llars, i tota la màgia que havia vist era allò que li feia el pare de prendre-li el nas, però ja sabia que era un truc, perquè es posava el dit gros entremig dels altre i feia veure que era el nas. El que havia vist però, no eren pas trucs, no ho podien ser, allò era veritable màgia! En arribar a casa, va haver de fer esforços per entrar a poc a poc a l'habitació dels pares, la mare feia un temps que malaltejava, i la seva cambra estava sempre gairebé a les fosques, la llum la feria als ulls, i qualsevol soroll la molestava. Es va acostar al capçal del llit i després d'abraçar-la li va dir:
Mare, avui ha vingut un mag a l'escola!
I li va explicar fil per randa les increïbles gestes de les que havia estat testimoni. Al cap d'una estona es va adonar que la mare no l'escoltava, i notava que respirava fent un sorollet, com si li costés.
- Que no et trobes bé, mare?
- No massa fill, però ja veuràs com em passarà aviat.
-Quan?
-Aviat, a la primavera, que hi tornaran a haver flors- va haver de parar per reprendre l'alè- Ja veuràs com llavors estaré bé. Les flors també són màgiques.
I l'acaronà d'una manera estranya, com si fos una moixaina de comiat.
Va pujar les escales, amb el cor encongit, fins al seu racó de l'engolfa, on hi tenia un munt d'estris inservibles pels grans però que per al Jaumet representaven el decorat de mil aventures: Una estufa vella que feia servir de nau espacial, un armari amb tot de roba antiga que utilitzava com a disfresses, un bastó de mànec platejat que havia estat de l'avi i que feia d'espasa...
Al cap d'una estona sentí les veus del pare i del metge Felip que li 'arribaren esmorteïdes a través de la canonada de l'estufa del menjador:
No sé que més podem fer. No respon al tractament. Cap medicament sembla funcionar. Potser finalment serà malària...
Aquelles paraules li gelaren la sang. Però ell sabia què podia guarir a la mare, coneixia l'antídot pel seu mal i corregué a aconseguir-lo.
El "mag Crich" obrí la porta i veié un marrec amb els ulls plorosos que li allargava un bastó de mànec platejat.
-Necessito una mica de màgia per la mare, sisplau!