Detall intervenció

Una mica de màgia sisplau.

Intervenció de: harripotter | 01-09-2008


Un ooooh d'admiració de tota la classe, seguit d'uns entusiastes aplaudiments, marcaven la fi de cada número del "Mag Crich": Havia fet canviar els colors d'una tirallonga de mocadors, que entraven verds per un tub i en sortien de color vermell. Davant dels ulls esbatanats de la canalla havia tallat en tres trossos una corda, i després de tirar-hi uns "polvos" màgics, desplegà la corda una altra vegada sencera. Després els ensenyà un bastó que servava amb la ma totalment estirada i lluny del cos. Amb veu profunda va dir unes paraules estranyes, que devien ser d'un idioma antic i desconegut, i llavors, després d'un moviment ràpid, el bastó es convertí en un virolat ram de flors.
En Jaumet pensava que aquell mag devia venir d'una terra llunyana, però el Ramon, que sempre ho sap tot, li va dir que no, que ell el coneixia i que vivia al poble, a la Plaça del Pou.
En Jaumet va sortir corrents de l'escola amb el neguit d'explicar a la mare els detalls d'aquella meravellosa actuació. Era la primera vegada que veia en acció un mag, la televisió tot just començava a ficar el nas en la intimitat de les llars, i tota la màgia que havia vist era allò que li feia el pare de prendre-li el nas, però ja sabia que era un truc, perquè es posava el dit gros entremig dels altre i feia veure que era el nas. El que havia vist però, no eren pas trucs, no ho podien ser, allò era veritable màgia! En arribar a casa, va haver de fer esforços per entrar a poc a poc a l'habitació dels pares, la mare feia un temps que malaltejava, i la seva cambra estava sempre gairebé a les fosques, la llum la feria als ulls, i qualsevol soroll la molestava. Es va acostar al capçal del llit i després d'abraçar-la li va dir:
Mare, avui ha vingut un mag a l'escola!
I li va explicar fil per randa les increïbles gestes de les que havia estat testimoni. Al cap d'una estona es va adonar que la mare no l'escoltava, i notava que respirava fent un sorollet, com si li costés.
- Que no et trobes bé, mare?
- No massa fill, però ja veuràs com em passarà aviat.
-Quan?
-Aviat, a la primavera, que hi tornaran a haver flors- va haver de parar per reprendre l'alè- Ja veuràs com llavors estaré bé. Les flors també són màgiques.
I l'acaronà d'una manera estranya, com si fos una moixaina de comiat.
Va pujar les escales, amb el cor encongit, fins al seu racó de l'engolfa, on hi tenia un munt d'estris inservibles pels grans però que per al Jaumet representaven el decorat de mil aventures: Una estufa vella que feia servir de nau espacial, un armari amb tot de roba antiga que utilitzava com a disfresses, un bastó de mànec platejat que havia estat de l'avi i que feia d'espasa...
Al cap d'una estona sentí les veus del pare i del metge Felip que li 'arribaren esmorteïdes a través de la canonada de l'estufa del menjador:
No sé que més podem fer. No respon al tractament. Cap medicament sembla funcionar. Potser finalment serà malària...
Aquelles paraules li gelaren la sang. Però ell sabia què podia guarir a la mare, coneixia l'antídot pel seu mal i corregué a aconseguir-lo.
El "mag Crich" obrí la porta i veié un marrec amb els ulls plorosos que li allargava un bastó de mànec platejat.
-Necessito una mica de màgia per la mare, sisplau!


Respostes

  • Una mica de màgia sisplau.
    harripotter | 01/09/2008 a les 20:41

    Un ooooh d'admiració de tota la classe, seguit d'uns entusiastes aplaudiments, marcaven la fi de cada número del "Mag Crich": Havia fet canviar els colors d'una tirallonga de mocadors, que entraven verds per un tub i en sortien de color vermell. Davant dels ulls esbatanats de la canalla havia tallat en tres trossos una corda, i després de tirar-hi uns "polvos" màgics, desplegà la corda una altra vegada sencera. Després els ensenyà un bastó que servava amb la ma totalment estirada i lluny del cos. Amb veu profunda va dir unes paraules estranyes, que devien ser d'un idioma antic i desconegut, i llavors, després d'un moviment ràpid, el bastó es convertí en un virolat ram de flors.
    En Jaumet pensava que aquell mag devia venir d'una terra llunyana, però el Ramon, que sempre ho sap tot, li va dir que no, que ell el coneixia i que vivia al poble, a la Plaça del Pou.
    En Jaumet va sortir corrents de l'escola amb el neguit d'explicar a la mare els detalls d'aquella meravellosa actuació. Era la primera vegada que veia en acció un mag, la televisió tot just començava a ficar el nas en la intimitat de les llars, i tota la màgia que havia vist era allò que li feia el pare de prendre-li el nas, però ja sabia que era un truc, perquè es posava el dit gros entremig dels altre i feia veure que era el nas. El que havia vist però, no eren pas trucs, no ho podien ser, allò era veritable màgia! En arribar a casa, va haver de fer esforços per entrar a poc a poc a l'habitació dels pares, la mare feia un temps que malaltejava, i la seva cambra estava sempre gairebé a les fosques, la llum la feria als ulls, i qualsevol soroll la molestava. Es va acostar al capçal del llit i després d'abraçar-la li va dir:
    Mare, avui ha vingut un mag a l'escola!
    I li va explicar fil per randa les increïbles gestes de les que havia estat testimoni. Al cap d'una estona es va adonar que la mare no l'escoltava, i notava que respirava fent un sorollet, com si li costés.
    - Que no et trobes bé, mare?
    - No massa fill, però ja veuràs com em passarà aviat.
    -Quan?
    -Aviat, a la primavera, que hi tornaran a haver flors- va haver de parar per reprendre l'alè- Ja veuràs com llavors estaré bé. Les flors també són màgiques.
    I l'acaronà d'una manera estranya, com si fos una moixaina de comiat.
    Va pujar les escales, amb el cor encongit, fins al seu racó de l'engolfa, on hi tenia un munt d'estris inservibles pels grans però que per al Jaumet representaven el decorat de mil aventures: Una estufa vella que feia servir de nau espacial, un armari amb tot de roba antiga que utilitzava com a disfresses, un bastó de mànec platejat que havia estat de l'avi i que feia d'espasa...
    Al cap d'una estona sentí les veus del pare i del metge Felip que li 'arribaren esmorteïdes a través de la canonada de l'estufa del menjador:
    No sé que més podem fer. No respon al tractament. Cap medicament sembla funcionar. Potser finalment serà malària...
    Aquelles paraules li gelaren la sang. Però ell sabia què podia guarir a la mare, coneixia l'antídot pel seu mal i corregué a aconseguir-lo.
    El "mag Crich" obrí la porta i veié un marrec amb els ulls plorosos que li allargava un bastó de mànec platejat.
    -Necessito una mica de màgia per la mare, sisplau!
  • El casalot
    deòmises | 03/09/2008 a les 10:49

    La muntanya es troba enmig del no-res. Allà on fins i tot la vegetació no té la suficient terra per créixer i escampar-se. Només el gris casalot sembla digne d'aquest indret. Les finestres desprenen un aspecte tenebrós a qualsevol hora del dia i els merlets, que mai no han defensat res, fan encara més tètrica la seva silueta.

    Dins d'aquells murs gruixuts, la soledat és l'única companyia del mag, que ha transcorregut tota la vida entre fórmules i pólvores. És considerat el millor expert en encanteris i pocions, i s'ha fet un renom de curandero també. Però no sap res sobre sentiments i tractes humans. No coneix la calidesa d'una abraçada ni què és la por, la tendresa o l'amor.

    El recinte que serveix de laboratori està desendreçat i polsegós, il·luminat tènuement per canelobres coberts per complet amb la cera d'innumerables espelmes consumides en llargues nits de recerca i d'insomni. Borbollen els alambins quan, de sobte, el ressò del picaporta el torna a la realitat del món, lluny de les seves dèries. Es dirigeix amb fingida calma cap a la porta, esquivant tolls formats al terra a causa de les fuites contínues de les rònegues canonades del casalot. En obrir la pesada fulla, els seus ulls troben l'esguard jovenívol, malgrat la tristor, de la dona.

    -Bona tarda -pronuncia amb veu melangiosa i abaixa la mirada.

    Una vegada més, el mag sent aquell calfred que va descobrir setmanes enrere quan aparegué la dona: demanava ajuda per salvar el seu marit d'unes febres causades per una malaltia força desconeguda a Europa. Ja han transcorregut diverses setmanes des d'aquella primera visita, des que els ulls d'ella van esguardar-lo amb candidesa, des que el calfred va colpir-lo totalment. També fa setmanes que sap el remei contra aquelles febres que consumeixen lentament el marit d'aquella dona. Fins i tot pot anomenar la malaltia que pateix: se'n diu malària.

    Però l'alleujament que sent al pit en contemplar aquells ulls són el millor antídot per a la dolença que l'aclapara dins d'aquells murs solitaris. Però no sap trobar ni tan sols el nom d'aquell sentiment, el mateix sentiment que l'obliga a mentir per poder veure-la durant uns breus instants i que li segresta la veu. Qualsevol persona podria anomenar allò que li succeeix perquè és un mal ancestral, joiós però també dolorós: se'n diu amor.

    -Bona tarda -respon amb un fil de veu poc audible-. Em sap greu però encara no he estat capaç d¡encertar amb la fórmula màgica per ajudar el seu marit. Potser demà, no perdem l'esperança. Podrà tornar?

    -És clar que sí, mestre. Ja li vaig dir que ell és la meva vida -afegeix ella plorosa -. Gràcies per l'esforç.

    Després d'aquelles paraules, s'acomiada i se'n torna al carruatge que l'ha duta fins allà. S'allunya amb velocitat aixecant un núvol de pols i deixa el mag pensatiu i solitari, amb les mans dins de les butxaques de la túnica. Amb la punta dels dits de la mà esquerra troba el pot de quinina, que mou nerviosament, mentre desitja que arribi demà.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.