Repte CCXXIII: Comentaris i Veredicte

Atenció: els comentaris que segueixen són cent per cent subjectius, ja que no he sotmès als relats a cap màquina d'anàlisi ni correctora d'estil, sinó tan sols a el meu enteniment.

Decisió critica - Lois Tarranco

Aquí el lladre del temps té noms i cognoms, encara que no els sapiguem, i és el marit (ex-marit que deixa una vídua diguéssim, quan acaba el relat). O això és el que pensa la dona, (que es queda amb més temps lliure del que mai hauria imaginat), perquè segurament ella és en bona part lladre del seu propi temps també, perquè un marit pot robar temps, però no tant com el que la protagonista descriu a no ser que sigui també carceller.

La manera d'escriure'l no m'ha enganxa del tot, malgrat té un estil àgil.


La vellesa de la vida - Laura Dalmau

Més que lladres del temps, els que apareixen en aquest relat són creditors de temps, i el temps en préstec és per a causes que segurament valien la pena. En tot cas al final no hi ha lladres que hi càpiguen, perquè la determinació del protagonista és fer-se amo del seu propi temps, sigui poc o molt, això no importa, i és precisament això el que parla veritablement dels lladres del temps, encara que sigui negant-los o rebutjant-los. I és també això el que li dóna força al relat, fer-se amo del propi temps, sigui a l'edat que sigui, però que sigui ara.

Està escrit de manera preciosa, usant un vocabulari que enamora.


Canviar el món. - Jeremias Soler

Els lladres del temps tenen vàries cares i són les feines rutinàries, les de cada dia, on fins i tot sembla incloure's la relació del narrador amb la seva dona i els seus fills. Perquè totes aquestes feinetes en realitat van juntes, deixar-ne una suposa perdre-les totes. Esgarrapar una mica de temps robat suposa quedar-se de sobte amb tot el temps per a un mateix. Una història "bipolar", en aquest aspecte. La dona i els fills formen un conjunt, i alhora amb la feina formen un altre conjunt que era el temps robat i passa a ser un buit en el temps, que el protagonista sembla decidit a fer-se seu.

L'estil és directe, a estones col·loquial i a estones culte, una mica difuminat en aquest sentit.


El temps de ser salvatge - Carme Cabús

El protagonista del relat és ben especial, i el que enyora, més que temps que sent robat, és una altra vida, una vida sencera robada, o canviada. En aquest sentit el relat fa una mica de trampa perquè si és una vida no viscuda en cap moment, no pot ser tampoc massa enyorada, tot i que cap de nosaltres estem dins la pell d'un gat i no sabem si els instints són prou forts com per fer-lo veure que hi ha una altra vida salvatge més enllà del sofà.

Està magníficament escrit.


Converses i records - FolletTrapella

En aquest relat el conflicte es presenta entre el temps de la protagonista, l'àvia, i els qui li roben, que són les feines de cada dia, però qui es vesteix de lladre del temps és la pròpia àvia i el roba a aquestes feines rutinàries, que se n'han fet mestresses. Potser més que de lladres del temps del que ens parles és d'aprofitadors del temps, agendes precises i puntuals que permeten dur a terme un munt de feines, una rera l'altra.

El diàleg en què ens presentes la història a estones sembla un pèl forçat, en les preguntes de la néta, tot i que és difícil expressar idees mitjançant el diàleg i tu majoritàriament ho fas bé.


lladres de temps - Roarscach

Una carta molt original que està dirigida a uns suposats lladres del temps la feina dels quals sembla més exactament donar temps a qui n'és creditor (si no ho he entès malament), com és qui va escriure l'anunci en el qual va caure en Manel a quatre grapes. Una espècie de màfia del temps a la qual recorre el protagonista per salvar el que sembla insalvable, aquesta mili de vint-i-quatre anys amb qui ell mateix es va comprometre. Més que lladres, negociants del temps (voldran alguna cosa a canvi, imagino).

L'estil és bo i la imaginació, rodona.


El superdotat - Josep Bonnín Segura

Segurament per al protagonista, encara que se l'eximís d'anar a escola, la vida mateixa li semblaria una pèrdua de temps, ja que no sembla treure res de profit ni tan sols de les converses que pugui tenir amb nens de la seva edat o professors. Només treu profit dels llibres i d'activitats que sent que l'omplen de debò, com la pintura. Potser el lladre del temps en aquest relat és ell mateix, la seva intel·ligència, o capacitat de computació, diguem-li com volguem.

La carta-confessió està ben escrita, tot i que sembla que l'acaba d'escriure amb algun any més d'edat del que sembla començar-la.