MINIREPTE 43: LA REVETLLA DE SANT JOAN

Em sap molt greu, però el dia "31" de Juny, no crec que sigui molt propici per a res...

Els estralls del cava, potser...?

Molt bon dia i molt bona resaca...;-)

Era la nit del vint-i-tres de juny, la més curta de tot l'any. La nit de la revetlla de Sant Joan. El fogueró feia estona que cremava i ja no es distingien les cadires corcades o coixes, els mobles atrotinats, els llibres que no es volien qui no en volia, antigues cartes d'amor d'algú desesperançat, troncs i branques...Les flames s'allargassaven, il·luminaven com la primera foguera dels ancestres. La calor de l'estiu quasi nou de trinca i del foc feia suar totes les cansalades.
Una noia amb una guitarra, pentinada amb trenes que li arribaven a la cintura, bufona i pigada, abillada amb roba hippy, semblava perduda. I com a punt de plorar. De seguida la vaig veure i de seguida també ho vaig notar. M'hi vaig atansar i li vaig oferir un tall de coca i una copa de cava escumós i fresc. Ella va somriure i per a mi tots els estels del cel van desaparèixer. Vam estar conversant. L'Ona no era tímida i aviat em va fer saber què li passava. Acabava de veure el seu xicot fent petons i abraçades a una altra dona a la platja. No es veia en cor de cantar i tocar i tocava fer-ho a les dotze, quan la gent asseguda a les taules a la plaça rodona estigués de l'àpat comunitari i es volgués saltar i ballar amb la gresca de la nit, la música i els petards que no paraven de petar i petar.
Eren hores de bruixes encisaires, de màgia romàntica i de deixar-se anar. I ho vaig fer. No va ser el cava, sinó el cor. I la vaig besar, de cop i amb un sentiment desconegut.
L'Ona va actuar meravellosament.
D'això fa ja unes dècades. Però ho recordo vívidament com si fos ara mateix, ara que estic sol i vidu davant de la foguera i mirant la meva néta, que se li assembla tant i que avui va amb trenes.

Una bruixa de dos-cents anys, de cop i volta, una nit de revetlla santjoanenca, va tenir un pressentiment: es moriria en fer tres-cents anys. Una certesa que li venia desde el més profund d'ella mateixa i que la va trasbalsar més que més. Calia fer alguna cosa per viure bé aquella darrera centúria. Feia uns lustres que notava els efectes de l'edat i l'emprenyava. I, el pitjor, no podia sofrir el bruixam més jove, tan esclataire de vida. I va rumiar i rumiar i si hagués estat una vaca hauria remugat, però no en va ser capaç. Sí que va pensar en una vaca, però. Faria un encanteri de nit del vint-i-tres de juny, quan la seva màgia es multiplicava al cent per mil. Una vaca de masia va arribar volant allà on era ella, amagada en un bosquet, desde on contemplava una foguera i com les bruixes adolescents dansaven boges al voltant i es miraven el gran boc, molt ben proveït, amb desig de kamasutres ancestrals, perversos i estimulants. La nit ho permetia, és clar. La bruixa anyosa va cavalcar pel cel amb la vaca i va cridar que miressin amunt amb veu rogallosa i mostrant una boca ampla i esdentegada a més no poder. Quan van estar per ella, va fer rajar de les mamelles de la vaca un líquid que queia com pluja i la colla d'éssers pèrfids obria les boques per traguejar com si baixés de porrons celestials que entenien per infernals, obviament. Es van engatar i els efectes van ser nefastos: van envellir tant, tant, tant que les arrrugues i les canes els sortien del cos i arrelaven a terra i els impedien moure's. La bruixa, ara la més bella i menys vella, va deixar anar una riallada malèfica que corglaçava i va marxar amb la vaca a gaudir de les deu dècades amb molta llibertat i amb la tranquil·litat de ser la reina del mambo.

Mena, efectes postsantjoanencs i em passo.

El dia de Sant Joan es tapaven tots els miralls.
-Avui volten masses ànimes – deia l’àvia tota convençuda – i els miralls són com esbarzers on podrien quedar enganxades. I no volem que això passi, oi?
Corria per la casa tapant tots els miralls.
M’ho explicava a mi, que era menuda i em passava tot l’any esperant aquella nit.
M’encantava. Des que tinc us de raó els petards m’han agradat, aquell calfred, aquella tensió, aquella espera dolça i al mateix temps poc precisa, d’un moment a l’altre esclatarà, quin neguit, quina emoció. I finalment esclatava, i jo feia:
-Ai! – i el cor em saltava, i m’enriolava, i demanava al pare – més, més, encén-ne un altre! Un altre, pare!
La mare ens guaitava:
-Té gustos de vailet, no la casarem! – després reia, perquè ho deia en broma, a casa no teníem prejudicis d’aquests.
Aquell, però , el Sant Joan dels meus 10 anys, va ser el primer que vaig passar sense la mare.
Com sempre amb el pare vam seguir el ritual, però la mare ja no ens guaitava des del portal.
Quan ja retiravem, abans de pujar les escales, m’hi vaig atrevir, no ho havia fet mai, però vaig alçar una punta del mocador que tapava el mirall del passadís, i per un instant ella em va somriure des del mirall.
Ara ja sóc vella, però segueixo tapant els miralls, i després de la revetlla, i per un sol instant ella em torna a somriure des de l’altra banda del mirall.

Sec a la terrassa de casa. El pis és quasi tot fosc, només la tènue llum de la tele, en mode ràdio, amb prou feines trenca la negror. Txaikovski, pràcticament imperceptible. A baix, al carrer, la gent està de xerinola. Han tallat el carrer, l'han omplert de taules i cadires i han sopat com si de veritat estiguessin contents.
Dalt d'una tarima, quatre músics escarransits, que ofendrien a un sord, s'esgargamellen sense parar. La gent, encara amb el menjar a la boca surten a ballar alguna de les cançons més celebrades. Un grapat de criatures i algun de més ganàpia, tiren petards i coets, creant una música potser més harmoniosa que la dels entarimats.
Des de la meva terrassa, els odio profundament. Escorro la segona ampolla de cava i endrapo un pansit tros de coca. Sempre passa el mateix. La gent sembla divertir-se i la nit de Sant Joan, com la de Cap d'Any, toca la gran disbauxa.
Doncs a mi no em dona la gana de divertir-me per obligació. Em quedaré a casa, borratxo i sol, remugant i maleint aquesta gent que no para de riure i passar-s'ho bé. Com tots els anys...
No vull divertir-me. Jo no em diverteixo...
Potser sí que vull divertir-me, però no en sé.
I a més a més, em dic Joan.

Les primeres explosions i l'olor de pólvora cremada anuncien l'inici dels focs artificials. Puntuals, com cada any. I nosaltres, amb un punt de nostàlgia, ens apleguem, com cada any, al lloc de costum. Desconeguts però cada vegada més coneguts, a mida que se sumen revetlles i les passem junts. Els rostres em són familiars, amb els seus tocs particulars i les mirades perdudes cap al cel, on les llampades canvien de color després d'una nova explosió, i el conjunt és tan homogeni, amb una cadència tan ben calculada que ens meravellem de nou.

La foscor ens ajuda a gaudir de l'espectacle pirotècnic, aliens a tot el que ens envolta, a la gent que s'ha ressagat i no ha pogut veure el començament del castell de focs. Una lleugera brisa ens porta la flaire del sofre i del salnitre de la mar propera, el record s'enterboleix i es barreja amb el moment present. És general, ho pressento, aquest pensament ombrívol, negre, fúnebre fins i tot. La ràfega de ventijol també ha portat la melangia de les olors de l'estació i de les vies del tren, i de la ginesta en flor, de la matafaluga del brioix i del cava, de tots els elements que van acompanyar-nos en la fatídica revetlla que ens ha vinculat, des de llavors, entre nosaltres i a Castelldefels.

Escolto el tren, el xiulet que avisa de la seva proximitat. Però avui tampoc no hi ha perill de ser atropellats. Des que som espectres que no l'hi ha.


d.