MELOREPTE 212: EL VOL DE L’HOME OCELL

Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els abres barallar.
La gent se'l mirava, nena
no t'ho pots imaginar,
els cabells li tapaven la cara,
tenia lleuger el caminar.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
Això no es cap joc!
Deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat.

El cel és un somni
on ell hi vol arribar,
els núvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
Això no es cap joc!
Deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat.

Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar.
El cel és un somni,
no se'l pot fer esperar,
el nùvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
Això no es cap joc!
Deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat.

Llavors el topant del teu cos
era el llindar del món,
la pell jove on s’obria
la flor del paradís.
Sense camí on transitar,
la teva escalfor animal
em conhortava,
tancats en un límit de sol,
espurna perduda
fulgurant a la cambra.
Isolats en un centre pregon,
l’amor s’esponjava,
la felicitat cremava
en el clot de la teva morenor,
indòmita enmig de la brasa.

Ahir pensava que podia
viure sense preocupacions
Quan era noi somiava
que planava sobre els camps
sobre els terrats o dins la catedral
lliure de maldecaps

M’han engarjolat
no és el meu destí
com me’n sortiré?
volaré, lluny d’aquí!

En el meu camí
la serp m’ha temptat
com Eva també
la poma he mossegat
Tot és tan confús
Per on puc tornar?

M’han engarjolat…

Somiava un món feliç
on hi regni l’amistat
M’ha fet despertar
la dura realitat
Ara em porten pres
i ben emmanillat

M’han engarjolat…

Un guardià distret
em mostra el camí
Vers la llibertat
ara puc saltar
Volo com ocell
entre rats penats

M’han engarjolat…

Un petit vampir
em llepa la sang
del calidoscopi
roig i transparent
estampat al fons
d’aquest celobert

Quan la melangia m’esfulla l’ànima,
quan sento que la llum s’esbalça
per tantes carícies com he perdut,
obro amb delit les ales del record
i retrobo aquelles dolces paraules
que em romanen eternes dins del cor.

Quan la melangia m’esfulla l’ànima,
alço les ales, assedegada de consol,
i vivifico la tendresa que enyoro,
reviscolo les cançons perdudes.
Recloc la ment dins de l’impossible,
i no faig cas d'aquella veu que recorda
que la vida és tan sols un efímer remolí
que l’embat del vent s’emporta.

Estenc les ales, retrobo imatges,
i les faig reviure...

Jo de petita volava. Succeïa en repetitius somnis, que m’arribaren a angoixar.

En aquells vols em sentia lleugera com una ploma; uns cops era gavina, altres era àngel.
La senzilla escala de la meva casa es convertia en una immensa escalinata, i jo, de replà a replà fins al darrer, em lliurava al buit, en un vol etern de somnis àlgids i efímers. Sempre, abans d’arribar a terra, em fonia i despertava atordida, amb un infantil desig de voler fer realitat el somni.
En sortir de casa per anar a escola ,els vuit esglaons entre replà i replà, em reptaven; quedant-me quieta uns instants, em deia interiorment… Un dia sí, un dia els saltaré àgil com una gavina.
D’adolescent els saltava alegrement, sense recordar somnis, ni reptes; tenia les ales del cor, m’esperava el primer amor.
En els anys de dona adulta els baixava plena de vitalitat per al dia que començava.
Ara, de gran, cada matí davant meu, veig aquella escalinata que em torna a reptar i em fa sentir àngel o gavina en el meu lent i silenciós pas a pas, en el que el temps és fa etern com els vols de la meva infantesa.

...........................................................

Aire. Com qui respira el plom de l'enyorança,
Reclames la llibertat entre cadenes in(di)visibles,
Amb ulls de misericòria i l'aixopluc de la flama
De l'amor més devot, que espera i et mira i et parla.

I t'ofega el dia a dia, i l'ànima insubmisa no es resigna
A la grisor del vistiplau mesell, al roc que arrossega
Els membres fins al fons del toll enllotat de l'aliança.

Aire. Com qui s'arrisca a travessar els núvols orfe
D'empar, sols amb les ales de la confiança del somni,
Amb el rampell del cor que sap què vol, sense guiar-se
Per la brúixola del seny, també anheles la felicitat i la vida.

I t'asfixia aquest ingent embalum fet cobdícia pels llavis
Clivellats, que cerquen besos que ja no els corresponen,
L'encenall que revifi un foc derrotat per la passió, pel diluvi.


d.