Melorepte 192 – YESTERDAY [Convocatòria]

La lletra.


"Yesterday"

Yesterday, all my troubles seemed so far away
Now it looks as though they're here to stay
Oh, I believe in yesterday

Suddenly, I'm not half the man I used to be
There's a shadow hanging over me.
Oh, I yesterday came suddenly

Why she had to go I don't know she wouldn't say
I said something wrong, now I long for yesterday

Yesterday, love was such an easy game to play
Now I need a place to hide away
Oh, I believe in yesterday

Why she had to go I don't know she wouldn't say
I said something wrong, now I long for yesterday

Yesterday, love was such an easy game to play
Now I need a place to hide away
Oh, I believe in yesterday
Mm mm mm mm mm mm mm

Crec recordar que "Yesterday" es de les cançons amb més covers (sinó la que més) de la història.
(El vídeo a continuació no es una cover, bytheway):

Això sí es una cover:

No m'aixecaré del llit
si visc en l'ahir
d'amors perduts,
de somnis vençuts,
de canvis mai viscuts.

No em podré ni vestir
si el present és l'ahir
de somriures oblidats,
de moments enquistats,
de pètals petats envolats.

Ni tan sols obriré els ulls
si visc en l'ahir,
ombra que no caduca.
Entre llençols amb mi, sí,
i jo...tan ruca!



*Mena a quatre minuts per la mitjanit.

Té raó rautortor.
És una puta merda con la gent vol ampliar l'espectre de referencies que algú proposa.
Sadam Hussein feia el mateix. I Bin Laden. Ja no parlem d'en Hitler (a cagar la llei de Godwin).

Q. Molt agraït i tot plegat...

Ahir, plegats,
ens agafàvem de la mà
primeres carícies,
primer amor.

Ahir, junts,
vèiem el món
amb diferència generacional,
estima de padrins.

Ahir, enjogassats,
ens barallàvem
amb un globus,
afecte fratern.

Ahir, divertits,
ens preparàvem
el vestit de festa,
tendresa amical.

Tot això ha marxat,
el destí ho va decidir.

Anàvem a caçar granotes
a l’estany del Barri Fortuny.
Una expedició heroica
enfrontant-se a monstres
i perills imaginaris
per aquells jardins prohibits,
descuidats i feréstecs,
a la sortida de la escola.
Sempre era el futbol,
a la tornada a casa.
Sempre ens havíem quedat
jugant a la pilota
al descampat o al pati
i les mares s’ho empassaven
o potser ho feien veure.
No teníem mòbils,
no teníem ni telèfons,
no ens podíem controlar
ni demanar-nos “on ets?”
amb la veu preocupada.
Només de tant en tant
ens veia una veïna
trinxeraires i brètols
llençant pedres al gitanos
i s’acabaven els diumenges,
i la tornada a casa
era cronometrada
amb precisió de Greenwich.
Anàvem a caçar granotes;
quin nen d’ara
ha tocat una granota?.

Ahir tenia son i no era de nit.
Em va desvetllar la teva melodia,
enigmàtica cançó que sonava llunyana,
de més enllà de la tenebra on vaig néixer.

Idees grises amb gorra de plat,
ments xarolades sota el tàlem del Corpus
volaven entorn de la mentida de les sotanes,
tan negres per fora i caqui per dins
que esdevenia un miracle ensumar la llibertat.
I així, vagarejàvem enamorats de Françoise Hardy,
a la cerca d’experiències eròtiques a Perpinyà
o als cabarets de Canet-Plage.
Sense voler havíem esdevingut estaquirots,
voyeurs per necessitat, àvids d’imatges
només possibles rere el forat del pany.
Orfes de veritats i del gust de ser espontanis,
se’ns havia prohibit fins i tot l’esperança.

Què belles eren les flors de San Francisco,
cabells al vent, clamant per l’amor lliure!
Què bell, graduar-se a West Side History,
mentre ens adoctrinaven Polansky, Kubrik
o la nouvelle vague dels cahiers du cinéma...
encara que fos en art i assaig de minories!
Quin gust poder veure les cuixes de la Mangano
o la nuesa de la Bardot, sense censura!
I tanmateix, què natural resultava el botxí de Berlanga!
Quin desastre més esplendorós el nostre,
com diria Zorba, tot ballant el sirtaki!

Mentrestant... Now I need a place to hide away.
Oh, I believe in yesterday.
Oh, sí, el món a l’inrevés.

Ahir tenia son, per sort he despertat.

A S.


Vindrà el demà mentre segueixi ancorat
En la paleta destrossada d'ahir,
La policromia d'un únic color
Que és el teu record, quan m'envaeix el cap?

Vindrà el bàlsam, la barca que salva i sap
Els rumbs al sol ixent, lluny de la foscor,
A la direcció única del lli
Dels teus ulls profunds, oberts de bat a bat?

La nit serà experiència sens descans,
El desig per la teva pell a les mans
I al cor, com un tafur amb la millor carta.

I la vida, des d'ara mateix, serà
La gràcil satisfacció de sumar
Un nou jorn a aquest ofici d'enyorar-te.


d.

Mirada clara

Per carrers olorosos,
ombrívols de fulles,
caminava agafada
a la teva mà morena.

S’obrien avingudes
en un aire gemmat
d’un tòrrid estiu nou,
com en una estació desconeguda.

Si algú ens hagués dit
que ens podia arrasar el desert
amb la seva ventada de mort,
per res l’hauríem cregut.

Només hauríem somrigut
amb aquella força que emanava
de la nostra mirada immaculada,
curulla de passió i de futur.

Avui, l’ahir torna amb mi
quan la cançó s’atansa
i els sentits fan acrobàcies
per les artèries del cor.
I un pessigolleig s’enreda
fet un cabdell a la gola
i desplegant-se pel cos.

Avui l’ahir se’m insta-la,
ocupa dels meus records,
i s’obren tot de comportes
que em retenien el plor.
Avui, la pell com mantega
es fon, i alhora s’empassa,
cada nota i cada so.

Amb un ahir que és qui mana,
l’avui confia i espera
que el demà sigui millor.