Carta per a la Maria

Estimada Maria:

Sols per donar-te gust t'escric en català, i pots ben creure que quasi estic penedida d'haver convingut a fer-ho, perquè lluny de trobar aquella facilitat que em prometia, sento lligada ma ploma com si escrivís en francès , que ja saps el que em costava.

Com més penso en el nostre conveni, menys me l'explico, i, en veure ton entusiasme per la nostra llengua, t'admiro com un ésser extraordinari. Perquè, què té de bonic el català, ni quina aplicació pot tenir per a nosaltres, que, modèstia a part, som filles de famílies distingides, i relacionades, per tant, amb persones que poseeixen la bella llengua de Cervantes? Els nostres papàs han escrit sempre en castellà,i, en les nostres famílies, escriure en català és retrocedir a l'època dels avis o dels besavis.

Comprenc que tu, entusiasta de la llengua catalana i dels costums senzills del camp, creguis útil i agradable retrocedir-hi; però jo, que no penso com tu ( si quelcom penso), jo, que sols visc de sentiments i no puc expressar altra cosa que aquests, mai no podré avenir-me sense gran esforç ( com el que m'obligues a fer llegint llibres que no sé llegir i fullejant a cada pas el diccionari, per no causar-te un disgust) a escriure una llengua que, si bé parlo, no m'agrada ni considero necessària per a res.

Essent petita, vaig aprendre la gramàtica castellana; quan ens portaren al Sagrat Cor, de Perpinyà, vaig aprendre el francès: per què he d'estudiar ara una llengua que no llegeix quasi cap persona decent d'Espanya?

Lliura'm de tan pesada obligació, que tu no saps com em costen aquestes ratlles, quin reflexionar i quin fullejar el diccionari he hagut de fer...

Adela

PD. He mostrat aquesta carta als papàs, i en veure-la en català han esclafit a riure i diuen que tu i jo ens hem tornat boges.