Aprofitant els comentaris per revisar: repte reescrit

Com molt bé deia en Jeremias, l'argument no quedava clar. Com a escriptors només podem pretendre que se'ns jutgi pel que consta sobre el paper, no pel que preteníem. En el meu cas, al retallar paraules havia abaixat les barreres que mantenien la boira allunyada, però des de la meva posició a peu de canó la visió seguia sent clara.
Espero que, ara sí, el relat arribi a la seva meta, que tampoc es gaire alta. No són farinetes, però el lector podrà apreciar que no era el llenguatge l'element anacrònic del relat, sinó més aviat la situació.
Pel que fa a altres punts que em toques, Jeremias... gràcies, pel teu punt de vista, tot i que no smpre el segueixi.
Gràcies pel comentari.

PD: El relat en sí es força dolent. No val la pena llegir-lo. No hi ha acció i els personatges estan mal traçats (el patiment de la vella és intangible, en Jordi és una incògnita i la fervorositat d'en Roger és limita a ser un sobrenom... no m'estranya que el diàleg resultés incomprensible). Tenint en compte el límit de paraules, m'havia decantat per simplement crear una situació que portés al lector a reflexionar sobre si realment ens podria passar. Perquè la gràcia és que la trama està ubicada en el món contemporani. El problema: la suposada gràcia no dura ni dos segons.

Foc roent, tarda ensopida

El blau grisós de la plaça quedava estripat pels esgarips procedents de la sala. En un racó, custodiats per dos adolescents amagats rere un uniforme cridaner, en Ricard podia sentir la trepidació progressiva dels cossos dels següents de la llista. Primer el desconsol, després la por, l'ansietat, la paràlisis, l'embalbament i, finalment, res.
Des de feia més d'una hora en Ricard seia en un banc acompanyat d'altres inquisidors que, com ell, havien acabat el primer torn però encara no la jornada. Estava avorrit. Oh, no es tractava del tedi propi d'un càlid capvespre estiuenc. Per les cares que veia, sabia que l'ambient podia ser qualsevol cosa excepte tediós. I no només pels vilatans, també els seus companys deixaven l'ànim a lliure disposició de les urpes dels crits i l'amargor de les llàgrimes seques dels qui seran els següents a cridar. No, l'avorriment li provocaven els seus companys. En Jordi, massa excitat com per seguir la declamació d'en Roger el Fervorós.
"La pietat, amic, es quelcom que no ens correspon a nosaltres. El món temporal, guiat per aquells qui entenen l'espiritual s'ha d'encarregar d'assolir la puresa aquí, a la terra, d'allà a dalt..."
Quedava poc perquè comencés la següent ronda d'interrogatoris. No era aquesta manera de relaxar-se.
"Recordeu a la vella dels pits grossos? La que sanglotava durant l'auto de fe", va tallar-lo.
"Ricard estem-"
Però en Jordi saltaria a totes. "Què li passa?"
"No res, que en l'última hora ha passat ja tres cops. Ha creuat el carrer, l'ha tornat a creuar amb una ampolla d'aigua sota el braç i, no fa ni cinc minuts, l'ha tornat a creuar amb les mans buides."
"I què, t'ha encantat el botar de les-"
"Jordi, no fugis d'estudi, estàvem-"
"Estaves! Tu sol."
Amb en Roger recolzant-se al banc, donant-se per vençut, en Jordi va tombar-se cap a ell. No sabia que treure'n d'aquests dos, però no deixava d'admirar la facilitat amb la qual el seu interlocutor obviava repetidament el dogma que els havia dut allà.
"Digues, què passa amb la bella voluptuosa?"
"Res… només si creieu que té algú a la sala. O pendent d'interrogatori"
"En aquest cas ens hauria d'estar agraïda. Ara per fi-"
"Pistafalses herètic, de debò ens has-"
En Jordi va aturar-se tan secament com havia tallat en Roger. El secretari del tribunal se'ls hi apropava.
"Vosaltres tres, a les deu heu d'estar a la secretaria. Acabo de rebre per fax la confirmació del Senat que aquesta mitjanit entra en vigor la nova llei. Recordeu que podreu utilitzar els nous mètodes".
A la seva esquena va tornar a passar la vella, abraçada a una barra de pa, alentint les passes allà on més els crits de la sala. Eren llàgrimes allò que es fregava furtivament?
El secretari se'n va anar, sumint-los en un silenci només trencat pels esgarips cada cop més espaiats. Al cap d'una estona, els seus dos companys van tornar a discutir, animats per la noticia que ja sabien des del matí. Les inicials havien estat forçades a encaixar, la pràctica habitual havia estat sancionada apel·lant als pilars de la tradició... però això era per creients com en Roger o per tipus àvids de discutir les infinites variants dels mètodes agressius com en Jordi. Ell només volia sumar unes quantes confessions més al seu historial. Dos pagesos tossuts i un intel·lectualoide messiànic i la vacant al consell seria seva. I amb només vint-i-vuit anys i aquest context, d'aquí a l'eternitat. En nom del Pare, de la vella o de qui fos.