Xurros o porres?

Aquella àvia amb quatre mini-monyos al cap (un al nord, un al sud, un a l'est i un a l'oest), ben rodonets i tibats i que semblaven mandonguilles-manyocs de llana s'encarava a la mort somrient i plena de records.

Es deia Ildefonsa perquè havia nascut un vint-i-tres de gener i el sant del dia va manar més que el bon gust. No obstant això, tothom la coneixia com la Fonsa.

Havia regentat tota la vida una xurreria ubicada en un angle d'una plaça de barri antic de ciutat mitjanera. I el nom que tenia era 'Xurreria Xurrera' (la poca originalitat dels seus pares... l'hauria heretada?).

El seu pare, un pagès de poca terra i afeccionat al cafè i al licor, va morir aviat de cirrosi i la seva mare, peixatera cridanera, el va seguir en relliscar amb el gel que mantenia els raps frescos que havia caigut per terra i que no havia copsat. La patacada va ser la mort instantània i aquell dia no es va vendre peix i el van haver de llençar perquè el dol i l'enterrament sumen més temps i la mercaduria es podria com el mateix cadàver.

La Fonsa va quedar-se sola amb setze anys i quatre germanets nascuts escaladament i que sempre demanaven moscatell.

No sabia estimar o no s'ho podia permetre i els va facturar a casa d'una tia-àvia a Rupit. Allà aprendrien el noble art de la matança del porc i un ofici sempre va bé. La parenta posseïa un fotimer d'aquells animals i li calien treballadors.

En aquells temps tot allò era permès i ben natural, d'altra banda.

La Fonsa els visitaria un cop al trimestre per mantenir el lligam que existia poc i és que va com va i ningú és culpable de ser com és. Els petitons creixien i es feien grandons i anaven convencent la tieta per dedicar-se a la vinya...

I la germana, noia-dona orfe, es va vendre el pis i va llogar una habitació petita on no hi cabia ni un armari. Amb els diners ho va tenir clar: posar la xurreria.

I treballava de valent i venia força. Va esdevenir una experta en la feina. L'oli, oli, oli, no la marejava. El sucre, sucre, sucre no l'endolcia. I les paperines, paperines, paperines s'omplien, omplien, omplien. El líquid de color d'or roent i ella pescant amb pinces llargues espirals de xurros, xurros, xurros i porres, porres, porres. I tot seguit tallant-les amb tisores, tisores, tisores.

I anys, anys, anys que passaven, passaven, passaven.

I un bon dia els germans tenien la mili feta i eren vinaters i mig borratxos. El destí acostuma a agafar trets de les arrels. La Fonsa va deixar d'anar-los a veure i, amb tot, ells mai van deixar d'enviar-li botifarres i greixons i un parell d'ampolles de vi novell. La cordialitat era el vincle.

Una tarda mig plujosa d'octubre els fanals de la plaça van començar a fer figa i es van apagar. Bufava un vent penetrant capaç d'assolir la medul·la espinal i la Fonsa no sabia si tancar paradeta. No va veure una figura que s'atansava.

-Bona tarda. Mig quilo.

-Xurros o porres?

-Un quart de xurros, un quart de porres.

Quan ho va tenir, el client es va quedar mirant la dona i li va dir:

-Uf, com crema, el xurro! Me l'aguantes?

Ella ho va fer. Li van quedar els dits encesos, oliosos i amb sucre desfent-se. L'home ho va aprofitar per llepar-los-hi. Quina sensació més càlida i tendre!

-Uf, aquesta porra! Em passa el mateix!

La Fonsa ho va trobar divertit. Van fer com abans.

L'home va acabar-se el menjar i ella seguia al seu costat, fixant-se en com gaudia del que li havia comprat.

-No tanca? Amb aquest temps...dubto que tingui gaire feina més.

-Sap? Són els millors que he tastat mai! Hi té molta gràcia! Els ingredients en el punt just. Vol venir a sopar amb mi?

I li va fer saber que es deia Timoteu, en ser la data del seu naixement el vint-i-sis de gener i ser el sant del dia i que el coneixien com a Teu. I que feia anys que viatjava sol i que estava escrivint un llibre sobres xurreries i que seria el primer.

Mentre sopaven es dedicaven a mirar-se. La Fonsa va observar els ulls petits i vius d'ell, plens d'una alegria tímida. El somriure afable d'en Teu, com el dibuixava a poc a poquet i hi acompassava les paraules que tot seguit digués.
La Fonsa, que mai havia tingut res més que solitud, allà asseguda conversant, amb el davantal ple de taques i unes espardenyes gens estètiques. En Teu contemplava la xurrera, la veia bonica -molt bonica-, se sentia molt a gust amb ella i esperava que no notés com anava de malguarnit i sense afaitar.


Uns mesos més tard vivien junts en una caseta llogada a la perifèria. La Fonsa continuava amb el seu negoci, però treballava més: estava més maca, traspuava felicitat per cada porus i allò cridava gent i xurros, xurros, xurros, porres, porres, porres.

Tothom volia comprar-ne a aquella dona amb aquell pentinat tan especial.





Aquella àvia amb quatre monyos que s'encarava a la mort somrient i plena de records.

-Tens uns cabells preciosos. Deixa-te'ls anar!
-T'hi faré quatre muntanyetes i seran els punts cardinals perquè si mai em perdo allà on arribi hi estiguis tu, destí de tots els espais on vagi.
-Xurros o porres?

I amb aquesta pregunta hi havia una única resposta on l'amor i el plaer es fonien.



Aquella àvia de quasi cent anys. Els germans morts de cirrosi i endeutats. El company mort d'Alzheimer. Deia per a ningú, fluixet, la Fonsa, al seu llit a la zona de 'llarga estada' de l'hospital:

-Li repetia els noms de les xurreries i li mostrava les fotos. Un gran llibre i poc venut. En Teu no les reconeixia. Ni la meva. Ni si li preguntava 'Xurros o porres?'.