''Xoriço I, la Muitereta''.

Un relat de: El del Puro Apagat
Quan la ''masereta'' va al mercat,
el dilluns no ''ne'' troba ''atra'' cosa,
ulls farcits en sang, s’ha topat.

Ja el ''dimats'', els troba a tots,
abanderats, ''embajocats'',
però, per cap raó, abanderats.

Arriba el dimecres, soles nyesples,
nyesples i nyesples, és temps
''pa'' tallar-li al rat les ales.

Dijous nit, a la gent no li queden ous,
tots bous, bous però,
romanen tancats a tots els pous.

Passà el temps, toca el divendres,
faves cada volta més tendres,
ja ni les ''creguilles'' són braves.

Matina el dissabte, no eres apte,
per això dic, res més valuós al passar,
no ''ne'' queda un ''atra'', tot ha gastar.

Día del senyor, tots mudats, dumenge,
plena la volta, gira el cicle, xiula la plaça,
i tot ho menge, tot t'ho menges.

Comentaris

  • Encantat[Ofensiu]
    El del Puro Apagat | 14-08-2025

    Ie cuidaor d'ossets, moltes gràcies pel comentari, però fora de la teua escritura he de dir que simplement són col·loquialisme propis que he decidit ficar com una decisió artística, gràcies i bon dia.

  • Simpàtic relat de la vida quotidiana.[Ofensiu]
    cuidador_d-ossets | 13-08-2025 | Valoració: 9

    Aquest relat m'ha semblat simpàtic per recordar-me les faltes d'ortografia de l'àvia de la família Ulises i per rememorar fets simpàtics de la vida quotidiana com anar a comprar i similars.

    Ens veurem. Salut!!

l´Autor

Foto de perfil de El del Puro Apagat

El del Puro Apagat

16 Relats

6 Comentaris

2744 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Ie, desde Manises vos saluda un jovenet. Al cap i a la fi, res diferent que un més, un altre que va decidir pensar amb el llapis i el paper.

El forner i ses coses a desfer.

Sóc un xic que pensa que la poesia és una cosa molt personal, es per això, que he decidit com a decició artística prende tots els col·loquialismes de la meua parla com propis per als meus escrits. Estic totalment d'acord en la normativa vigent, i sabent la necessitat imperiosa de la seua existència, però ho he pres com ha decició purament artística.

Lletres i escrit, d'abast i ferit, minjar pipetes i contar floretes, xarrar per xarrar, com del negre espai, lluirà cap estrela ara o mai. Cosetes velles i belles, soroll farcit de bafaraes, de 18 estius i de 18 hiverns, o pot ser molt més. La llavor en el pot, creixerà o marcirà. És més, quin dret tinc jo? De xarrar, xarrar i xarrar, queixar i repretar els queixals, sense seny ni trellat, soles queda que xarrar, xarrar i xarrar. De culleraes de paella, trobarás la incertea, i aon comença la torrà s’acabarà tot allò que morirà. Al solet del mediterrani, trobí una floreta, me donà aixà i raó, i des d'allà, sense cap final, pense i senc, perguent-me en la foscor de l’hort, però sempre, sense seny ni trellat.