Romer i Safrà, Marcits

Després de la sesta sempre ve la conquesta,
ja sas, com sempre anant, tornant en discoteca.
Entrant per la gran porta, jo pujat a la cresta,
tallar sempre l’aorta i agarrar la tempesta.

No sé, pots ser tu l’èxit? Cavalca tu els llamps,
i és que tots volem ser el rebombori al camp.
Els té igual tot allò, siga damunt o baix,
soles capaç de dir, que tot lo bo a marcir.

Hui vivim en temps de caigudes, floritures,
després de tot un temps poques ganes m’aturen.
Tampoc les benvingudes, ni llum dels oceans.
La bassa i el toll que amaga les grans i grans caigudes.

Sempre n'hi han hagut, pobrets els molts banyuts,
pels pèls, s’adonen ells, quin tema sense escut.
Collonut, atra volta se cau un estatut,
encà sóc jo capaç, inclús fent de cabut.

Dibuixa el nostre món, sense tots els tributs,
aon no totes les flors poden, troben virtuts.
Ajornat llauraor, el tot, ho has tingut,
xitxo sense corretja, cadell sense trellat.

Poques cosetes bones, misteri blau, les ones.
Quins són fets miserables, mos fan tan vulnerables,
tamé duen tristor, a voltes cabàs d’or.
Lluïx la teua placa, policia orgullós.

Des del mes de gener hasta l’últim desembre,
des del xic més pringat hasta el xulo més flipat,
Tu i a tots li la toquen, arriben a ta porta,
i és que jo sense reptes la vida la vuic morta.

Si les teues flors muiguen, les persones marcixen.
Doble uve mamons, la b baixa fardatxos.

El segle vint-i-u, el molt més fosc futur,
pareixen temps dels furs, molts cables al disc dur,
Les mares i xiquets, res que els toque desfer,
se creen trompellots i ixen tots pardalots.

Un fals home fusila mentides de ballesta,
i és que mai s’ha pogut, la calma no s'assenta.
Falsets de tots colors, dius l'arc de Sant Martí,
tot dolor sense por, rimes com un senyor

Pintes camps d'il·lusió, fent falsa convicció,
mai se mos ocurrisca, fer ixa incursió.
El cap sempre m'ofega, culpa de la fricció,
el porte ple de palla, d'un sac de construcció.

No penses en triar, sempre per vacunar.
El teu nom i el meu nom, al final del conte brut,
viuràn tots ells feliços, i minjaràn xoriços.
Els sinònims de llanda, té igual, sempre a banda.

Apuntar ben amunt, un somni com un clam,
mai podrem arribar aon tu marques la fam.
La flor ara marcida, paraula resentida,
al jardí d’il·lusió, boca avergonyida.

Uns diuen el teu cim, pense esmolar el fil.
no podrem viure sense pronunciar el motiu,
sempre acaba un fava, que dalt corona i riu.
No baixe cap al riu, poc home queda viu.


Gabinet esmolat, tots ben embajocats,
molt poca gent s'adona, atre bocabadat,
ell i jo, tu i tots, jo de nou alienat,
ningú baixa del cotxe, i de nou abandonat.

Si les teues flors muiguen, les persones marcixen.
Doble uve mamons, la b baixa fardatxos.

Tallar les meues frases, tot per poder quedar,
sense preus a pagar, sempre poder somiar,
però sense apostar, i ja, tot a gastar.
Mort als somnis del món, bambant a rodamón.