Cercador
1
Un relat de: El del Puro Apagat- Compartir:
Em va fer una dona
que en sabia poc
d’això de la ceràmica.
No vull jutjar-la, no.
Què sé jo d’escolpir?
Si només sóc una figureta.
És ací una dona,
ací a casa meua.
És diferent a l’altra.
Jo no la conec, saps?
Però portava ella
tots els trossos d’argila.
Em negue a pensar-ho.
Veuré alguna forma
de no vindre de les
mans d’una persona
qui li batega el cor
o li fa mal la panxa.
No ho diu a ningú,
però jo veig de tot.
Veig molta gent passar,
passen, tornen, xarren.
Dic jo, que també pixen.
No m’expliquen cap cosa.
Donant-me temps a mi,
he après a fixar-me.
M’he après el calendari
de la Caixa Rural,
també em sé de memòria
els bigots de la gata.
M’agraden moltes coses:
els colors de la manta,
l’olor que fa l’arròs
o la foto de dalt,
però més la finestra
i la llum que se’n entra.
Primers dies d’agost,
ja un poc més d’escalfor,
jo m’arrime un mil·límetre
cada dia que puc
amb la poqueta força
que té una figureta.
Ja m’havia caigut
abans de veure el terra.
El terra sap parlar,
m’abelleix preguntar-li
quan s’acabarà el món
i ella em contesta.
“Jo això no ho puc caber
però haurem d’estimar,
i escurar mentrestant”.
Una tercera dona
és la que ve i m’agrana,
no em tira i em replega.
Quan em posa un malnom
em posa la paraula
que cal per nomenar
l’amor, jo em menege.
Com haurà fet això?
Si només sóc una figureta.
que en sabia poc
d’això de la ceràmica.
No vull jutjar-la, no.
Què sé jo d’escolpir?
Si només sóc una figureta.
És ací una dona,
ací a casa meua.
És diferent a l’altra.
Jo no la conec, saps?
Però portava ella
tots els trossos d’argila.
Em negue a pensar-ho.
Veuré alguna forma
de no vindre de les
mans d’una persona
qui li batega el cor
o li fa mal la panxa.
No ho diu a ningú,
però jo veig de tot.
Veig molta gent passar,
passen, tornen, xarren.
Dic jo, que també pixen.
No m’expliquen cap cosa.
Donant-me temps a mi,
he après a fixar-me.
M’he après el calendari
de la Caixa Rural,
també em sé de memòria
els bigots de la gata.
M’agraden moltes coses:
els colors de la manta,
l’olor que fa l’arròs
o la foto de dalt,
però més la finestra
i la llum que se’n entra.
Primers dies d’agost,
ja un poc més d’escalfor,
jo m’arrime un mil·límetre
cada dia que puc
amb la poqueta força
que té una figureta.
Ja m’havia caigut
abans de veure el terra.
El terra sap parlar,
m’abelleix preguntar-li
quan s’acabarà el món
i ella em contesta.
“Jo això no ho puc caber
però haurem d’estimar,
i escurar mentrestant”.
Una tercera dona
és la que ve i m’agrana,
no em tira i em replega.
Quan em posa un malnom
em posa la paraula
que cal per nomenar
l’amor, jo em menege.
Com haurà fet això?
Si només sóc una figureta.
l´Autor
16 Relats
6 Comentaris
2693 Lectures
Valoració de l'autor: 9.00
Biografia:
Ie, desde Manises vos saluda un jovenet. Al cap i a la fi, res diferent que un més, un altre que va decidir pensar amb el llapis i el paper.El forner i ses coses a desfer.
Sóc un xic que pensa que la poesia és una cosa molt personal, es per això, que he decidit com a decició artística prende tots els col·loquialismes de la meua parla com propis per als meus escrits. Estic totalment d'acord en la normativa vigent, i sabent la necessitat imperiosa de la seua existència, però ho he pres com ha decició purament artística.
Lletres i escrit, d'abast i ferit, minjar pipetes i contar floretes, xarrar per xarrar, com del negre espai, lluirà cap estrela ara o mai. Cosetes velles i belles, soroll farcit de bafaraes, de 18 estius i de 18 hiverns, o pot ser molt més. La llavor en el pot, creixerà o marcirà. És més, quin dret tinc jo? De xarrar, xarrar i xarrar, queixar i repretar els queixals, sense seny ni trellat, soles queda que xarrar, xarrar i xarrar. De culleraes de paella, trobarás la incertea, i aon comença la torrà s’acabarà tot allò que morirà. Al solet del mediterrani, trobí una floreta, me donà aixà i raó, i des d'allà, sense cap final, pense i senc, perguent-me en la foscor de l’hort, però sempre, sense seny ni trellat.