Cercador
Allioli I
Un relat de: El del Puro Apagat- Compartir:
''Enxufa'' el cable,
s'ha acabat la bajaneria,
tot borumballes,
és clar, no damunt d'un pastís.
''Ie'', quin país,
de què pastís estàs parlant,
te trobes ja,
un ''atre'' més desvariant.
No dolç, agre i àcid,
oblida’t del teu cos salat.
Dixa els grans mots,
mai lleves la ''mirà'' dels ulls.
Al vent, la plaça,
al carrer, a la platja no,
no a la platja,
sí al riu i a la vora de ta casa.
''Mussa'' i destí,
tu, si no te’n benediràs,
cap ''atre'' puesto,
la ''paraeta'' s'ha acabat.
s'ha acabat la bajaneria,
tot borumballes,
és clar, no damunt d'un pastís.
''Ie'', quin país,
de què pastís estàs parlant,
te trobes ja,
un ''atre'' més desvariant.
No dolç, agre i àcid,
oblida’t del teu cos salat.
Dixa els grans mots,
mai lleves la ''mirà'' dels ulls.
Al vent, la plaça,
al carrer, a la platja no,
no a la platja,
sí al riu i a la vora de ta casa.
''Mussa'' i destí,
tu, si no te’n benediràs,
cap ''atre'' puesto,
la ''paraeta'' s'ha acabat.
l´Autor
16 Relats
6 Comentaris
2835 Lectures
Valoració de l'autor: 9.00
Biografia:
Ie, desde Manises vos saluda un jovenet. Al cap i a la fi, res diferent que un més, un altre que va decidir pensar amb el llapis i el paper.El forner i ses coses a desfer.
Sóc un xic que pensa que la poesia és una cosa molt personal, es per això, que he decidit com a decició artística prende tots els col·loquialismes de la meua parla com propis per als meus escrits. Estic totalment d'acord en la normativa vigent, i sabent la necessitat imperiosa de la seua existència, però ho he pres com ha decició purament artística.
Lletres i escrit, d'abast i ferit, minjar pipetes i contar floretes, xarrar per xarrar, com del negre espai, lluirà cap estrela ara o mai. Cosetes velles i belles, soroll farcit de bafaraes, de 18 estius i de 18 hiverns, o pot ser molt més. La llavor en el pot, creixerà o marcirà. És més, quin dret tinc jo? De xarrar, xarrar i xarrar, queixar i repretar els queixals, sense seny ni trellat, soles queda que xarrar, xarrar i xarrar. De culleraes de paella, trobarás la incertea, i aon comença la torrà s’acabarà tot allò que morirà. Al solet del mediterrani, trobí una floreta, me donà aixà i raó, i des d'allà, sense cap final, pense i senc, perguent-me en la foscor de l’hort, però sempre, sense seny ni trellat.