Cercador
Romer i safrà III, Lluna de València.
Un relat de: El del Puro Apagat- Compartir:
Ie nano, no t'hauràs ''enfigat'' no?
No sé nano, tot és ''suspirar''.
Soltant al fem tota la meua pols,
bufa el teu vent sense poder fugir,
jo ben cabut, tros de soca i ''sonat''.
Jo no m’he de ''pedre'' en el ''rellonge'',
clavant-me en la teua incertea,
tu ''soles'' me fas rodar i rodar.
Guaitant lluna encara ''te'' trobí
i ''atra'' volta més fora del llindar,
ella incapaç de la tanca botar.
Cristalls verds i camí, el trencadís,
ara i sempre misteri del teu camp,
que siguè, allò de tu, com un llamp.
Aguaite la lluna i ja, mai ''te'' trobe,
i ''atra'' volta perdut al teu ''rellonge'',
''ascales'' fosques, mai varen pujar.
Ara ja t’has quedat,
a la lluna de València.
Ara ja t’has quedat,
a la lluna de València.
Amb una sola mà ''me'' conquerires.
El teu parlar, trobí una raó més,
pel qual, ben ''acarxofat'' estiguí.
Jo ben tibat i tu ben ''rebentà'',
torna a ''ixe'' passeig, i jo tornaré,
tornaré de nou a mirar a la lluna.
La lluna de fulla i ulls de marfil,
símbol del ''mismisim'', sí, del Plató,
com sempre serà el dit humit desig.
A l’endemà, tu mira cap al sol,
baix de tu, guaitaré la verda lluna,
línia tres, tres nits jo boig i pruna.
Festival de les mans, llum del redó,
i en el passeig de ''l’ascala'' tan fosca,
els guiris passaven, següent capítol.
Ara ja t’has quedat,
a la lluna de València.
Ara ja t’has quedat,
a la lluna de València.
Desitjava, torna a guiatar la lluna,
vent bufa la ''polsaguera'' del cap,
i per fi, volen ''aon'' han de volar.
Ara ja te n’has anat.
a la lluna de València.
Ara ja te n’has anat.
a la lluna de València.
No sé nano, tot és ''suspirar''.
Soltant al fem tota la meua pols,
bufa el teu vent sense poder fugir,
jo ben cabut, tros de soca i ''sonat''.
Jo no m’he de ''pedre'' en el ''rellonge'',
clavant-me en la teua incertea,
tu ''soles'' me fas rodar i rodar.
Guaitant lluna encara ''te'' trobí
i ''atra'' volta més fora del llindar,
ella incapaç de la tanca botar.
Cristalls verds i camí, el trencadís,
ara i sempre misteri del teu camp,
que siguè, allò de tu, com un llamp.
Aguaite la lluna i ja, mai ''te'' trobe,
i ''atra'' volta perdut al teu ''rellonge'',
''ascales'' fosques, mai varen pujar.
Ara ja t’has quedat,
a la lluna de València.
Ara ja t’has quedat,
a la lluna de València.
Amb una sola mà ''me'' conquerires.
El teu parlar, trobí una raó més,
pel qual, ben ''acarxofat'' estiguí.
Jo ben tibat i tu ben ''rebentà'',
torna a ''ixe'' passeig, i jo tornaré,
tornaré de nou a mirar a la lluna.
La lluna de fulla i ulls de marfil,
símbol del ''mismisim'', sí, del Plató,
com sempre serà el dit humit desig.
A l’endemà, tu mira cap al sol,
baix de tu, guaitaré la verda lluna,
línia tres, tres nits jo boig i pruna.
Festival de les mans, llum del redó,
i en el passeig de ''l’ascala'' tan fosca,
els guiris passaven, següent capítol.
Ara ja t’has quedat,
a la lluna de València.
Ara ja t’has quedat,
a la lluna de València.
Desitjava, torna a guiatar la lluna,
vent bufa la ''polsaguera'' del cap,
i per fi, volen ''aon'' han de volar.
Ara ja te n’has anat.
a la lluna de València.
Ara ja te n’has anat.
a la lluna de València.
l´Autor
16 Relats
6 Comentaris
2744 Lectures
Valoració de l'autor: 9.00
Biografia:
Ie, desde Manises vos saluda un jovenet. Al cap i a la fi, res diferent que un més, un altre que va decidir pensar amb el llapis i el paper.El forner i ses coses a desfer.
Sóc un xic que pensa que la poesia és una cosa molt personal, es per això, que he decidit com a decició artística prende tots els col·loquialismes de la meua parla com propis per als meus escrits. Estic totalment d'acord en la normativa vigent, i sabent la necessitat imperiosa de la seua existència, però ho he pres com ha decició purament artística.
Lletres i escrit, d'abast i ferit, minjar pipetes i contar floretes, xarrar per xarrar, com del negre espai, lluirà cap estrela ara o mai. Cosetes velles i belles, soroll farcit de bafaraes, de 18 estius i de 18 hiverns, o pot ser molt més. La llavor en el pot, creixerà o marcirà. És més, quin dret tinc jo? De xarrar, xarrar i xarrar, queixar i repretar els queixals, sense seny ni trellat, soles queda que xarrar, xarrar i xarrar. De culleraes de paella, trobarás la incertea, i aon comença la torrà s’acabarà tot allò que morirà. Al solet del mediterrani, trobí una floreta, me donà aixà i raó, i des d'allà, sense cap final, pense i senc, perguent-me en la foscor de l’hort, però sempre, sense seny ni trellat.