Por

Por de la que parlàvem, que em va fer pedre el cap,
un instant, poc a poc, jo sé, no he vullgut vore-ho.

Xino-xano, i fuig, fuig el fum que ompli el cap,
la foscor que tendix a convertir-se en llum.

A voltes no volem, inesperat el món,
purneja les rajoles, pense que és de debó.

De quan en quan, has de sentir el teu redó.
Poeta i redonor, el teu segon ferit.

Ben bé, he d’agrair, el pensar que tu em fas.
Sé, com eres capaç, poder fer-me tan teu.

Teua, teua és, i jo soles la vullc meua.
Guardar la nostra pell, la sort al meu calaix.

Sempre sóc jo capaç de fer fugir el cor,
parle per controlar, apitjar i embruixar.

Vola i vola el pardal, com dir-ho jo, t’ancisa,
paraula tan prohibida, mot furtiu soles nostre.

No n’hi haven dos cames com les teues al poble,
la princesa amagada, escultura al castell.

Furiós, tan emboirat, quants nous plats, sentiments,
molts forts, indescriptibles, m’aspenten com uns bous.

Mai pare de guaitar, de pensar i gaudir,
natural que no puga, no pares de girar.

Te menege al meu cap, mescles la gran paella.
Beguent clares, clareja, tot serà record teu.

Xarres tu insolent, mísera part te dic
del nàixer dins de mi, del foc ancens al cel.

Destorbant el meu món, rates penaes volen.
Soles tu fas possible, el trencar de la gàbia.

Pareixes, sembles un gran ingredient utòpic,
el component efímer, ben car el teu safrà.


Quin gran dubte l’ascriure’t, és el meu cap que vola,
maquineta fa punta a les meues ales negres.

Ho aconseguixes, alces juís nous a l’anou.
Temps incert, que faràs, tot depèn vostè.

El mostre foc dibuixa, destí en feix de forment.
Quin gust és, vore com, el forment crema el foc.

I ja fart i cremat, he de dir, gens de por,
buit disseny del meu cor, tu més que la paella.

Espere que no tintes de negres expressions,
quadres desordenats, parlar del teu abast.

Ulls que soles guaitem, la bellea recíproca,
ulls i lletres de mel, les miraes i el llapis.

No puc pensar en tu, m’enfosquix, nua neu,
me crema el teu mut ímpetu, la pell contra la pell.

Jo paraula banal, sentiment impossible,
quin és el teu paisatge, que cap llibre esdevé.

Canal del nostre amor, i tu m’has ansenyat,
a astimar la teua neu, un sexe tan insòlit.

No n’hi haven dos amants, tu al cap i casal,
mestra del gran amor únic i vertader.

Com fas, serà possible, sentir fred i calor,
lluita i tranquilitat, tendrea i ambició.

Tamé, com ho fas tu, tristor, felicitat.
Pobre i sense paraules, per narrar el teu ser.

Cos humà suau i perible, no l’impedix lluïr.
Cau calor aon trepitja, seguiré el seu camí.

Bufar, soltar hormones, i tu tantes senyals.
Bellea, impotència, no ho he pogut evadir.

Primor teu tan salat, ones de molta sort.
Coberta tu de neu, gran allau imparable.

Figura ben ferida, silueta perfecta.
Vullc adorar, llepar, tot besar i astimar-te.

Ara ben bé ja sé, conscient, d’aon prové,
d’aon ve ixa emoció, parle jo de la por.

Por al desconegut, tendència humana,
a l’asglai del secret, sense saber-ne res.

D’un jove poder fer, tot lo gran que és la por.
Les meues borumballes, desistir i res més.