Viuuure

Un relat de: llacuna
Qualsevol tarda és bona per a escriure sobre la por, la por que asfixia, aquella que se t’agafa al coll i t’estreny, i que notes que et fa aquí la pressió perquè no pot baixar fins al cor i treure-te’l i mirar-se’l desafiant, com batega, amb la valentia i fredor que això necessita, el cor calent i viu.

I és que això no ho ha de fer la por si no tu. Tu has d’arrencar-te el cor i veure com batega a la mà, agafar-lo fort com un tresor, tou i sagnant i menjar-te’l per prendre més forces per viure més al límit. I cada cop que defalleixis has de tornar a fer el mateix, perquè ell és allí per alimentar-te, i cal que el masteguis lent perquè allí hi ha tot el que sents i has sentit.

I un dia d’aquest, després de la ingesta sagrada, per fi li cridaràs que no hi ha temps, que tens feina i que cada minut és una oportunitat, si no hi vol formar part ja saps que has de marxar, no hi ha més temps per a mirar enrere.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer