Viure avui per morir un altre dia.

Qui més qui menys, sap que és important viure el present. Buck Stillington, també.
Però el seu cas és un xic peculiar en el sentit que anava a l'extrem de la idea.
O caixa o faixa era la premissa principal, ometent la resta.
El que feia que visqués la vida a pinyó fix, sense sorpreses de cap mena.
Ell tenia estipulat tot ben punt llevar-se com es desenvoluparia el dia que se li presentava.
El seu estat anímic era lineal, sense cap alteració i tot ho processava pel mateix patró.
El temps d'oci l'emprava per suggestionar-se sobre la idea.
El sorprenent és que tot li rutllava bé i més o menys gaudia dels fruits que sembrava.
Fins aquí tot bé si entenem.
En el que no comptava en Buck, era que ell formava part d'un tot, que hi havia coses que ell no podia controlar i que el factor sorpresa sempre amenaçava de presentar-se encara que ell ho detectés i ho esquivés.
Però la Mare Naturalesa no podia permetre que un Fill seu fes trampa.
Així doncs, no va tenir altre opció de prendre cartes en l'assumpte Stillington.
Un bon dia, de "casualitat", Buck Stillington va cometre una errada en el seu engranatge.
Aquell dia, no va llevar-se a l'hora estipulada, sinó que es va dir.."noo, una mica més.." i aquí va cometre l'error.
Va estar letàrgic dues setmanes. Dues setmanes "dormint i somniant".
A saber que deuria passar en aquell període de temps!.
El fet és que passades les dues setmanes, es va anant despertant pausadament fins que ja va esdevenir lúcid del tot.
Buck Stillington ja no era el mateix, alguna cosa va canviar en el seu si.
Després de fer un bon dinar a casa, procedir a reposar i relaxar-se posant la ment en mode revisió interna i va observar que els seu paràmetres ja no eren els mateixos, la matriu ja no era la mateixa. La premissa "o caixa o faixa" ja no existia i va ser reemplaçada per la premissa "no siguis ruc i viu!". Va adonar-se a l'instant de la magnitud de la paraula Vida. Una paraula especial, plena de llum i color, una paraula que implica que estem vius i que és el bé més preuat que tenim, alegria, riure, parlar i comunicar-se i saber valorar el més mínim detall.
Oooh...es va dir per dintre, això sí que és vida! i encara no he fet cap pas en aquesta direcció! Em sento bé!. Sí senyor!.
Així doncs, amics i amigues, va ser quan el Sr. Buck Stillington va morir. Va morir l'antiga pell i va néixer un nou ésser humà amb tot el seu esplendor.
Va ser llavors quan al baixar amb l'ascensor i trobar-se amb la veïna que tanta patxoca li feia, van parlar del temps.



Sussu.