Al cap i a la fi.

Era el primer dia de Primavera i a les 00:00 va néixer Joe Cocscorions. Tenia tot l'any per endavant. Sí, literalment l'any en curs, de Primavera a Primavera. Ell sabia amb certesa que només viuria aquest temps i és que els enviats especials de l'espai exterior sabien per avançat aquest fet. El perquè era una raó senzilla; aquestes energies, pel seu total desenvolupament energètic i arribar a ser pura Llum era del tot necessari "passar" per la Terra.
Així doncs, Joe encetava una travessia que mai oblidaria. El clima de Primavera era esplèndid, temps estable i agradable, tal com eren els primers dies de la criatura. Alguna tronada típica i dies de fresca encara. En Joe Cocscorions també, com no, tronava en forma de plors més o menys freqüents.
Els tres mesos de la Primavera eren si fa o no fa d'aquest estil, sortint de l'Hivern i acostant-se a la caloreta i a les altes pressions de l'Estiu. En Joe també es mostrava inestable en el seu comportament. El fet de no parlar per fer saber el que li menester, plorava en ocasions sense fi i somreia també amb escalfor quan se sentia bé, compensant així als pares.
Una vegada sortint ja de la Primavera i endinsant-se a l'Estiu, el clima es trobava en un pantà baromètric, sense pluja i una calor digne de menció. Tres mesos en que en Cocscorions ja era adolescent i vivia la vida plenament gaudint del que et proporciona la natura, jocs a l'aire lliure, banys a la piscina, platja i aquells moments de veure alguna pel.licula a l'aire lliure al cinema descobert d”algun indret coster i també, perquè no, algun petonet que altre.
Però, ai! companys...tot el que comença, acaba i l'esclat de l'Estiu ja restava a favor de la tardor. Canviava el clima de mica en mica arribant els aires més frescots i el desig del recolliment. En Joe, no obstant continuava gaudint, ja adult, de la bellesa dels paisatges de postal d'aquesta estació. No hi havia dubte que Cocscorions era un ésser elevat, per sobre de la resta del mortals. Gaudia i gaudia de cada instant i de petits aspectes que a nosaltres ens passen per alt. Aquesta actitud li provocava una percepció del temps fora de la normalitat; l'allargava a voluntat quan es detenia a impregnar-se d'alguna cosa que li cridava l'atenció.
Així vivia Joe Cocscorions i així envellia Joe Cocscorions. Entrada a l'estació més freda, ell ja notava que quedava poc temps per estar entre nosaltres, que en poc temps hauria de morir per tornar del lloc que havia vingut i seguir el seu desenvolupament energètic cap a la màxima representació de puresa, la Llum.
Com dic, ja era Hivern i Joe seguia amb el tarannà de total esplendor malgrat l'envellit cos que l'encarnava encara i sense més equipatge que la roba que el vestia, començà a adreçar-se al punt de contacte estipulat.
Arribat el primer dia de la Primavera a les 00:00, Joe Cocscorions va deixar enrere tot un grapat de boniques experiències i el record d'un planeta, la Terra, el qual no l'oblidaria mai. Es va dir per ell mateix: "Què meravellosa que és la Vida aquí". Es va estremir i va marxar.
Fins sempre Joe!.


Sussu.