La inseparable parella.

Un relat de: Marc Burriel Allo
Caminant ...
A : - Has vist quin paisatge més maco? és fabulós veure aquest cel tan blau amb quatre núvols de cotó i les muntanyes en l'horitzó perfectament retallades, oi?.
B : - Sí …no està malament.

Camina que camina ...
A : - Ostres! quin agradable so té l'aigua del riu! quina transparència i quina frescor que transmet!, cert?.
B : - Sí ...no està malament.

Seguint caminant ...
A : - I aquest pont estil oriental que el creua? que me'n dius?, tanmateix sembla que flotem sobre ell! això és fantàstic!.
B : - Sí ...no està malament.

A : - Saps dir alguna cosa més que : sí ...no està malament?.
B : - Bé, ja que em preguntes et diré que no sé què fem aquí. Vivim en plena natura i estic una mica ple de núvols, muntanyes, rius i ponts.
D'acord que vam acordar, per la nostra supervivència psíquica, que faríem el que tu diguessis ja que estem en un món racional i no abstracte, però això passa de mida; jo també tinc coses a dir encara que no t'agradin massa. Et faig memòria que, vulguis o no, no pots viure sense mi, jo sóc tu i tu ets jo, accepta la teva naturalesa i el què ets en realitat.
A : - Vaja, el romanço de sempre. No pots canviar de cançoneta per una vegada?. Vàrem quedar que la base de la nostra relació seria el diàleg i no pas els sermons de pa sucat amb oli. Ets tu el que has d'acceptar que depens de mi i no viceversa; creia que ja ho havíem parlat això. Estem destinats a viure junts i a entendre'ns, és cosa teva que aquest regal que tenim que és la vida, sigui bo i joiós o un infern que no et pots imaginar. Tu tries.
B : - He de reconèixer l'evidència, sí. Tens la paella pel mànec ja que les Lleis juguen al teu favor. La física et dóna la raó. Però no et passis ni un pèl perquè ja saps què passa quan m'enfado i podries trobar-te en tessitures compromeses en un moment donat.
A : - Cert, et conec prou bé i tu a mi també, així que poca broma.
No obstant, si empatitzem i ens respectem mútuament, podríem viure amb una certa serenitat amb el permís del lliure arbitri de l'esdevenir de la vida.
B : - Ja et poses metafísic altra vegada? :).
A : - Ostres, sí! :). Ens donem la neurona?.
B : - Xoca !.

Comentaris

  • Conviure[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-10-2013 | Valoració: 10

    La convivència com un destí, com una cosa inseparable, com la mar i la sal. Aquest relat fa pensar amb l'estómac encongit. Obligats a conviure, així? Hi ha moltes parelles que s'assemblen als teus protagonistes. Costum o desgràcia? El món de la parella té encara tantes finestres per tancar! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Burriel Allo

Marc Burriel Allo

27 Relats

35 Comentaris

24025 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona perquè en alguna banda havia de néixer..
M'agrada el que a la gent no li agrada.
M'agrada la quietud en moviment.
M'agrada el moviment pausat i la ironia de la vida.
M'agrada saber que un dia marxaré.
El meu nom no és Sussu.
Sóc l'home sense nom.
Sóc tot i no sóc res..
..llavors, en què quedem?,
ara sí que estic fet un embolic.

Marc Burriel Allo

bloc