L'últim tren.

Un relat de: Marc Burriel Allo
Ambros Torrington, era un home seriós, fred i calculador. Vivia a les afores de Matotes i duia una vida correcte però avorrida. Era un professional, tot s”ha de dir, no parlava amb massa gent i casa seva era un mirall de la seva personalitat. Li agradava la calma, el silenci i la naturalesa.
No tenia cap familiar viu, excepte el germà que vivia a Duncans i no el veia des que van morir els pares en accident, cosa que Ambros Torrington, malgrat el pas del temps, no superava.
Al llevar-se un Divendres al matí, mirà per la finestra i comprovà que res no havia canviat.
Tot seguia igual...gris.

Tanmateix, va rebre una carta del germà per un afer, i l”emplaçà a desplaçar-se a Duncans la nit de Diumenge.
Així doncs, el nostre home procedí a organitzar el viatge, preparà el maletí el Dissabte i adquirí el bitllet de tren el Diumenge el matí. Seria l”últim tren del dia i partiria a les 23:59.

Al vespre de Diumenge, Ambros Torrington, després de la cerimònia anterior a la sortida de casa, s”assegué al sofà aclucant els ulls per visualitzar el procediment operatiu de les immediates hores.
Al tornar en si, obrí els ulls i no donà crèdit al que veia..la seva petita i endreçada casa era blava, tot blau, portes, finestres, taules, cadires, cuina, tot absolutament. Mirà per la finestra veient un Cel estrellat com mai havia vist. La Lluna Plena brillant en tot el seu esplendor emanava una lluentor paradisíaca; ocells volant amb harmonia, tota mena de bestiar i el so del riu baixant formant una estampa «perfecte».
Tancà la finestra, agafà el maletí i sortí.

A l”estació de tren no hi havia rastre d”éssers vius. Ambros Torrington esperava a l”andana mentre valorava aquest fet. L”únic moviment era la llum de neó blava que intermitentment indicava l”arribada de l”últim tren del dia.
De peu, plantat a terra, vestit de negre, corbata negre, camisa blanca i el seu inseparable maletí. Així veia com arribava puntual el tren. Un tren antic, daurat i brillant com el Sol que s”aproximava amb xiulets celestials i purpurina com a fum.
Ambros Torrington estava tens, concentrat com mai, rígid con la pedra i mirant fixament l”acostament de l”últim tren. Va ser llavors quan la llum de neó blava s”apagà i Ambros sense poder contenir-se més, esclatà a riure de forma incontrolada. Una riallada sonora, intensa, plena de dolor i duradora en el temps. Passà el tren i saltà a les vies. El tren daurat continuà el trajecte, sense aturar-se, cap a la següent estació on hi havia un altre passatger que volia agafar «l”últim tren».


Ambros Torrington, era un home seriós, fred i calculador. Vivia a les afores de Matotes i duia una vida correcte però avorrida. Era un professional, tot s”ha de dir, no parlava amb massa gent i casa seva era un mirall de la seva personalitat. Li agradava la calma, el silenci i la naturalesa.
No tenia a ningú ja que la família morí al descarrilar el tren i precipitar-se al buit.
Al llevar-se un Divendres al matí, mirà per la finestra i comprovà que res no havia canviat.
Tot seguia igual...gris.

Però ell és un professional i malgrat el dolor interior per la pèrdua dels seus, segueix el procediment alternatiu estàndard.



Sussu.

Comentaris

  • Duresa[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-10-2011

    Trobo que aquest és un relat ben diferent del darrer publicat, que va ser el darrer que t’havia llegit i comentat.
    En la varietat, diuen, resideix la virtut, que no en la rutina.

    Diferent no tan sols en color, ni en estructura, sinó en fons i en forma.
    I, evidentment, també és dur, com ho és de vegades la vida, aquella mateixa que d’altres vegades es mostra dolça o generosa.

    Avui t’envio una abraçada tendra i endolcida,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Burriel Allo

Marc Burriel Allo

27 Relats

35 Comentaris

24029 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona perquè en alguna banda havia de néixer..
M'agrada el que a la gent no li agrada.
M'agrada la quietud en moviment.
M'agrada el moviment pausat i la ironia de la vida.
M'agrada saber que un dia marxaré.
El meu nom no és Sussu.
Sóc l'home sense nom.
Sóc tot i no sóc res..
..llavors, en què quedem?,
ara sí que estic fet un embolic.

Marc Burriel Allo

bloc