Terratoria.

Un relat de: Marc Burriel Allo
Any 2050. La Terra es troba col.lapsada. La superpoblació i el malbaratarem dels recursos juntament amb el canvi climàtic, fan del planeta un espai asfixiant en el que és difícil sobreviure. Aquesta és la paraula, sobreviure, perquè no es pot viure. Les circumstàncies han provocat la transformació de l”ésser humà. On en un principi era tot harmonia i amor, ara s”ha donat entrada a l”odi i la manifestació més crua dels mateixos, l”instint de supervivència. Tot s”hi val per guanyar quatre monedes i comprar menjar. Al mateix temps l”atmosfera està enrarida, grisa, quasi no arriba la llum solar a la superfície del planeta amb severs fenòmens meteorològics. La situació és preocupant, molt preocupant i ho saben millor que ningú els Quatre Déus de L”univers que veuen com decau la seva Obra Mestra, arribant a l”auto-aniquilació en un temps relativament curt. Ells són testimonis no tan sols de la negror del planeta sinó que detecten, en punts aïllats de la geografia, el naixement d”una nova generació de bebès, una raça evolucionada que duen en el seu si els Gen de la Gran Llum Blanca. Aquests petits podrien salvar la raça humana de l” autodestrucció i per tant, ser eliminats en la seva totalitat del panorama universal. Els Quatre Déus de L”univers es faran càrrec de l”activació de les extraordinàries facultats d”aquests nans quan sigui el moment escaient, mentre viuran com a éssers humans normals dins la “il.lusió” terrestre.

Iolanda King és una adolescent que viu a la casa paterna i forma part de la raça de la Gran Llum Blanca sense ella saber-ho. Els pares estan ben situats i proporcionen a Iolanda tot el que li menester perquè arribi a ser una dona de profit. Ja de petita donava símptomes de puresa i ara, en plena adolescència, quan de mica en mica es va configurant la dona que serà en el futur, sap que alguna cosa li succeeix encara que no sap què és ni com explicar-ho encara que interiorment ho percep. No obstant això, Iolanda, segueix els curs natural de la progressió vital, estudiant i divertint-se. Té el seu grup d”amigues les quals, per afinitat, també tenen el Gen. El que Iolanda no sap és que el bebè que tindrà amb el seu futur marit serà un dels escollits, junt amb milers més de tot el planeta, per anar al Nou Planeta Terratoria. És significatiu la tendència d'ella per tot el relacionat amb la mística de la vida, li agrada viatjar i coneix les filosofies de molts països fins el punt de copsar la seva pròpia i aquesta és la clau, el desenvolupament d'un criteri propi i l'activació, per part dels Quatre Déus de L'univers, del seu potencial.

En una de les assistències a classe de ioga, Iolanda va conèixer Magdaleno Piuli, el que seria el seu marit i varen gaudir de l'amor i l'amistat en tot l'esplendor de forma sana i plena. El mateix destí tindrien les milers de parelles repartides arreu del món.

El flux en el desenvolupament de la nova raça es duia a terme sense cap entrebanc, amb normalitat tot i que de mica en mica s”anava extingint la Terra. La situació era caòtica. La població restant després de tantes desgràcies es traslladava a bunkers per efecte de severes adversitats climatològiques al mateix temps que la raça humana pròpiament va assolir cotes inimaginables de comportament. El planeta s”havia convertit en zona de lluita acarnissada per menjar i sobreviure.

Els Quatre Déus de L”univers estaven preparats per la migració i varen activar els potencials escollits per anar al Nou Planeta. Varen reunir-se a l”enclavament proposat per Ells i tan Iolanda com la resta d”elegits van donar-se trobada a una estació de tren, inexistent fins el moment i creada virtualment pels Déus, amb els seus fills. Enfilarien rumb Terratoria. Un viatge llarguíssim en el temps terrenal però instantani pels seus especials viatgers. El tren constava tan sols d”una locomotora i un vagó on s”allotjaven els nans de la Gran Llum Blanca. Va arrencar i marxar passant per un túnel on tot era fosc i hi regnava el silenci absolut. Cap estimul visual ni sonor. Els éssers del Gen de la Gran Llum Blanca no ploraven ni es manifestaven en cap sentit ni es movien. Tan mateix semblava que les seves psiques eren intervingudes pels Quatre Déus de L”univers esborrant el passat i instal.lant el present i futur per fer front a la nova Vida.

2060. Terratoria. Un Nou Planeta, una nova atmosfera amb més oxigen, nova posada en escena, muntanyes altes i rotundes, rius, mars i oceans blaus i transparents brillant com el diamant, boscos frondosos, bestiar de tota mena, plantes i tot el que cal per fer, de l”estada, un lloc paradisíac. En fi, un planeta de postal regit per Forces sensiblement diferents a les de l'antiga Terra. Un Món on impera l”equilibri natural i el fluir de les Energies. Espectacular.

Aquesta nova oportunitat dels humans donada pels Quatre Déus de L”univers no pot fallar, d”això s”ocuparan prou. Es comença de zero.

L”antic Planeta Terra queda suprimit amb «delete» de les computadores centrals i esborrat definitivament de la «paperera de reciclatge».



Sussu.

Comentaris

  • Caos, esperança i sorpresa[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-06-2012

    Aquest sembla ser el missatge principal del relat: Fins i tot en mig del caos més destructiu, hi ha espai per a l’esperança, en mig del panorama més fosc s’hi pot trobar una mica de llum salvadora.
    Per tant, quan tot sembla perdut i la humanitat sembla abocada a l’autodestrucció, un éssers especials poden viatjar fins un nou espai on començar una nova vida i llaurar un futur millor per a l’espècie humana, que ha fracassat aquí on es desenvolupava fins ara.

    Al final, de forma sorprenent, s’afegeix una sorpresa: tot el nostre món, que para nosaltres sembla tan i tan important, potser tan sols un assaig o un esborrany per a algú més gran, o més avançat, o de mires més amples... què petits som, oi?
    Aquest final m’ha sorprès molt agradablement, Sussu!

    T’envio una abraçada rodona com un planeta,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Marc Burriel Allo

Marc Burriel Allo

27 Relats

35 Comentaris

25374 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona perquè en alguna banda havia de néixer..
M'agrada el que a la gent no li agrada.
M'agrada la quietud en moviment.
M'agrada el moviment pausat i la ironia de la vida.
M'agrada saber que un dia marxaré.
El meu nom no és Sussu.
Sóc l'home sense nom.
Sóc tot i no sóc res..
..llavors, en què quedem?,
ara sí que estic fet un embolic.

Marc Burriel Allo

bloc