La Decisió.

Un relat de: Marc Burriel Allo
Víctor Balance és una persona humana. Dic humana perquè hi ha persones de diversos punts de l”espai exterior en aquest planeta.
Sí, humana, físicament, però mentalment d”alguna galàxia perduda en algun racó de l”univers.
Tot ell era un cagadubtes, que si sí que si no que si cap a l”esquerra que si cap a la dreta...era un belluguet.
Així, a estrebades, anava avançant cap a la direcció desitjada per a ell.
No sé com diantre tenia estructurat el cap, però a la Terra, on des que ens llevem fins que anem a dormir tot són decisions, ho tenia magre.
En Víctor era adult i tenia automatismes ja creats i estipulats, tenia programades una serie d”accions decidides amb antelació que li feien més fàcil la vida.
No obstant, com a tots ens succeeix, hi ha un parell o tres decisions importants que poden marcar la nostra vida, cert?, la resta són menors.
Víctor Balance tenia una novia molt mona i molt adequada per la forma de ser d”en Víctor i és clar, ell volia casar-se amb ella i ella també ja que li feia gràcia la seva forma de veure la vida i perquè l”estimava amb bogeria.
Però una cosa tan senzilla, tan propicia i tan lògica, és a dir que venia rodat, per a ell es va convertir en un dos de maig mental!.
Que si ara li dic que sí, que si potser no, que si es trencarà la màgia, que seria fantàstic, que tal com va la vida avui millor cadascú a casa seva, etcètera...
Uf! quin estrès! tot això ho pensava sempre quan seia a la butaca preferida de casa.
A casa seva tenia dos butaques a la sala d”estar, una a una banda del televisor i l”altra l”altra banda i sempre seia a la mateixa.
La pobre noia estava trista al veure que en Víctor no li deia un Sí rotund i creia que no l”estimava prou i per això dubtava a casar-se amb ella.
Però un bon dia, la famosa butaca on seia sempre se li van trencar les molles del seient i va sortir disparat pels aires amb posicions poc ortodoxes i tanmateix una mica grotesques i va anar a parar ridículament al terra.
Bé, ara tan sols li quedava l”altra butaca i no va tenir més alternativa que posar el cul al seient en la nova butaca.
Com són les coses en aquesta vida..no havia contemplat mai des d”aquell angle la sala d”estar. Ho veia tot de diferent manera, contrastant de forma rotunda amb el seu programari mental i estructurat.
En Víctor Balance, atònit, va veure des d”aquell angle les coses més clares que l”aigua.
Va veure llavors que sí que es volia casar el més aviat possible amb la seva novia i la va trucar per dir-li. Estava convençut.
Úrsula, va esclatar d”alegria al saber que es casarien finalment i al penjar el telèfon, va dir-se a si mateixa: sabia que aquestes tenalles em serien útils algun dia.



Sussu.

Comentaris

  • Canvi de punt de mira[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-06-2012

    Ja ho tenia clar abans, però ara, després de llegir aquest relat teu, encara més:
    de tant en tant, cal canviar de lloc per tenir una nova perspectiva de les coses.

    És clar que també es pot al•legar que podem canviar les coses de lloc i contemplar la nova composició des del mateix punt de vista... però ara no és moment de posar-nos a filosofar, sinó de felicitar a l’Úrsula per ser una dona decidida i de recursos, que no es queda de braços creuats esperant i esperant indefinidament, sinó que ben al contrari és capaç de moure’s i provocar el que desitja: "ben fet, Úrsula!"
    ;-)

    Avui, mentre el calor es deixa caure ben decidit a fer-se notar, t’envio una abraçada força acalorada,
    Unaquimera

  • La vida...[Ofensiu]
    AVERROIS | 25-08-2011 | Valoració: 10

    ...presa com una rutina no et deixarà veure els angles més bons. El teu protagonista ho ha entés de sobte, encara que ajudat per una noia que si que ho tenia molt clar. Alló del complement en una parella és primordial.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Burriel Allo

Marc Burriel Allo

27 Relats

35 Comentaris

24025 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona perquè en alguna banda havia de néixer..
M'agrada el que a la gent no li agrada.
M'agrada la quietud en moviment.
M'agrada el moviment pausat i la ironia de la vida.
M'agrada saber que un dia marxaré.
El meu nom no és Sussu.
Sóc l'home sense nom.
Sóc tot i no sóc res..
..llavors, en què quedem?,
ara sí que estic fet un embolic.

Marc Burriel Allo

bloc