VISIÓ DE FUTUR

Aquestes vacances he comprat un llibre de contes d'Isaac Asimov. Són a la vora de cinquanta relats en unes vuit-centes pàgines de lletra mitjana. És una bona mostra de la ciència ficció dels anys 50 i 60 que m'ha fet reflexionar sobre el paper d'aquest gènere literari en la societat moderna. Deixant a part Jules Verne, pioner de les novel·les anomenades d'anticipació, podríem dir que el primer autor important del segle passat és Georges Orwell, que amb la seva obra, "1.984" va esdevenir el primer agosarat que va vaticinar una societat futura. Evidentment, en els anys 30, aquesta data quedava molt llunyana i ara sona bastant ridícula i anacrònica, però el seu dibuix d'una societat autoritària que controla estretament la llibertat dels seus individus va esdevenir tot un clàssic. El seu anàlisi però no ha suportat el pas del temps, ja que ara no hi ha un televisor en cada casa a través del qual el Gran Germà vigila, si no que som nosaltres qui espiem els moviments de la gent a través de les videocàmeres que proliferen a tot arreu. En lloc d'un sistema de control dels individus a casa seva tenim una societat a on l'habitatge és un castell protegit i vigilat des de dintre.
Asimov no se'n surt tampoc gaire bé del veredicte inapel·lable de la història. La seva obra cimera, Jo Robot aventura un desenvolupament cibernètic esplendent amb enginys que fan de mainadera, que s'ocupen de les feines de la llar o que treuen metalls de les mines d'altres planetes. Com es pot comprovar, res més lluny de la realitat. Qui confiaria la seguretat del seu fill a una màquina, encara que la primera llei de la robòtica digui que un robot no pot fer mai cap mal a un ésser humà ni per acció ni per omissió?. Tampoc els viatges espacials s'han desenvolupat fins a l'extrem de poder enviar una tripulació a Júpiter com apunta Arthur C. Clarke a "El sentinella", adaptat a la gran pantalla amb mà mestra pel mític Stanley Kubrick amb el nom de "2001, una odissea en l'espai". Després d'haver trepitjat i explorat la lluna vàries vegades, la cursa espacial està aturada en un punt mort sobre tot després de les tràgiques experiències nord-americanes. El viatge llarg en l'espai planteja una infinitat de problemes que per ara no hi ha voluntat de resoldre, o pot ésser és que ja hi ha massa feina aquí a la Terra com per anar a buscar-ne a fora.
La humanitat, lluny de buscar nous horitzons, ha de resoldre els problemes del dia a dia amb la manca de combustible fòssil (d'aquí a trenta anys s'acabaran les reserves de petroli), buscar energies alternatives que siguin barates i duradores i enfrontar el gran repte de controlar els grans interessos econòmics que, amb la seva greu irresponsabilitat, estan destruint el planeta. La conquesta de l'espai pot esperar