Vine, vull dir-te adéu

Quasi m'ha fet venir tristesa llegir-lo per primera vegada , potser estic una mica tou...
En tornar-hi he assaborit un lliscar de sentiments de seda tèbia per un mirallet de ma..

on la llum que plou no s'atura.

Un petó.

Jordi

i valoro la teva bellesa callada. També l'entenc, aquesta mena de pacte amb el silenci, i amb tot el que t'envolta. La poesia evoluciona i canvia amb cadascú, llenguatge i memòria com una carícia, plana lluïnt les teves paraules.
Continua regalant-nos aquestes dimensions fragmentades que crea la teva ment, i el que és més. Continua fent poesia.

Molts petons,
Lady Shalott

per la destral dels somnis
Com l'espiga de blat
que mai arribarà a germinar
Com la pluja de silencis
que no cau
ni vol
sols calla

jo callo
davant les teves

paraules

demanen la teva estraleta blanca abans que arribi la primavera

...que són una barreja de titols, els has sabut modelar molt bé i donar-els-hi forma i força. Dins de les paraules, de les frases, hi han amagades petites parts de la nostra ànima, hi ha cops cansada, altres somrient, altres trista. Però en el fons és ella la que parla mitjaçant la poesia.

Una abraçada.

Bé, així doncs, és una barreja de títols. Potser per això no acabava de trobar el lligam entre els versos.
Jo també tinc un poema penjat fet a partir de la mateixa fòrmula. Es titula "Quan plou la nit", i està elaborat a partir dels títols de set poemes críptics a alguns dels quals també estan penjats. M'agrada que m'ho aclareixis. Ben cert és que la poesia es pot interpretar de moltes maneres, però jo, personalment prefereixo conèixer la versió que en fa el/la propi/a autor/a, ans allí radica la principal força de les paraules del codi, perquè un text solament és un codi, com les partitures musicals.
Vinga, i sort amb la consecució del 9,9.

que una de les grandeses de la poesia està precisament en la llibertat de cadascú per interpretar-hi el contingut que pot o hi sap trobar, sense que tingui gaire importància si el que ens arriba és exactament el que volia transmetre qui l'ha escrit. Sigui com sigui, el missatge arriba, d'una manera o altra.
Un poema preciòs Gypsy, ple d'imatges i de formes que em dibuixava la ment mentre el llegia.
Una abraçada

em fa pensar en un poema meu que es titula "Llum a les mans" i que encara no he penjat.
Les imatges suren pel relat i congrien sensacions i sentiments que evoquen mons d'hinospita absència...

"Esdevenim absents,

eixuts, com camps de blat,

creuant silencis i obscuritats

de tants llocs estranys."

Magnífic, com sempre. Mols bonics els teus nens. Molts petons i bon any.

P.D: Ara, marxaré durant un temps, estic de mudança i no sé quan podré connectar-me de nou...espero que aviat, no vull enyorar-vos. ESPIRAL.

A quins éssers et refereixes a la primera estrofa?
El recurs de la sorra captiva ja te l'he llegit en algun altre lloc. La sorra captiva? Al·legoria de la mort, potser?
I les destrals blanques?
Com ja algú ha comentat abans, cal·lificaria aquest poema de surrealista. I, com el mateix Dalí, l'entens quan ha passat un cert temps.
És bonic, això si, molt i molt bonic.

Fas balanç i juntes magistralment, coses, objectes, espais, paisatges junts en aquest poema. Et llegeixo sempre que puc, una salutació i bones festes.

imatges pintades amb suavitat, imatges que transmeten màgia i em porten la llum dels teus versos... fantàstic, m'encanta!!

un petonet de vidre fort...
(encantada de poder llegir-te....)

...i mai ens arribarem a conèixer del tot, però suposo que aquí resideix la grandesa. De vegades ni jo mateix se el que vol dir un vers que acabo de parir, però m'està dient alguna cosa, segur, per algun motiu ha sortit de mi. Algun altre dia ho sabré.
Potser no se ni perquè ara mateix t'estic dient això. Tots hem esquarterat mots amb destrals blanques.

Uns petons gypsy,

manel

Llum que plou, cels d'argent, runes de nits i estels, destrals blanques... I tu clavat com una estaca!
Que continues en la línia!
I que els Reis et duguen moltes coses bones!

Francesc