VINE AMB MI, ESTIMADA

Un relat de: Lluís Berenguer

Voldria ser el teu pensament, ocupar l’íntim racó de les coses que estimes, arribar a l’últim desig del teu cor i vore si, per ventura, jo hagués estat encertat...

La sensibilitat, les emocions, la tendresa, l’amor, les actituds, les accions... no ho sents dintre teu? No ho dubtes, d’altra manera no hi hauria primavera als teus ulls, de les les teues mans l’art no podria brollar-te ni esguitar cors oberts a la puresa.


Si! Dóna’m la mà i no em preguntes on anem, confia en mi malgrat no vorer camí, doncs jo sabré obrir-nos pas d’entre tanta mala herba, encara que m’esgarrape els braços i m'isquen nafres als peus.

Confia en mi, estimada, i si et canses, abraça’m fort i sospira, Queixat! Plora! Però no em digues mai que no pots més, no mai! Oh, Déu! Aquesta mà que estreny val més que la meua pròpia vida, per tu he renunciat a la riquesa, a l’èxit i a qualsevol prestigi que haja pogut adquirir. Quant et vull! Quant t’estime! Les forces no m’abandonen per tu...

Vine, anirem a buscar paraules fora d’aquest insult per unir-nos a una bondat que ja no troba camins d’acollida. Enaltirem aquest noble afer d’espontaneïtat humana absent d’ulls de contemplació i esguard. Farem renéixer el sentiment que obra l'estima hui destruït pels caiguts en la ignomínia. Ressuscitarem la puresa d’un caràcter condemnat per la infame indiferència a la sublim sensibilitat.

Si! Fugirem de cors orfes de sentiment i de tendresa; fugirem d’aquesta societat farcida d'enveges i d’odis; fugirem d’aquells que rebutgen el cant dels ocells i la pau dels seus missatges; fugirem de desangelats que fereixen la vida, que no arriben a percebre aquesta divina harmonia que origina creació constant; fugirem d’indesitjables que ofenen el sagrat silenci d’on neix el cant de veus assenyades... Sols nosaltres, estimada, serem testimonis d’una sublim presència infinita i eterna que aquesta mundanal societat traeix capgirant el sentit de l’existència. Perquè... no tenen remei! Mira’ls!

Menyspreen la joia del viure víctimes d’eixa epidèmia tecnològica pretesament omniscient que els aclapara i esclavitza dia a dia tot deshumanitzant-los.

Confia en mi! Jo et portaré lluny d’aquesta mentida, d'aquesta virtualitat, d’aquesta podridura!... No, no mires al darrera! No puc demanar-li al temps que camine cap enrere, estimada, però, si vols, podem multiplicar per set cada moment d’estima aturant-lo i fent-lo etern dintre nosaltres... Aturem-nos! Ara i aquí!

Estreny-me la mà amb força! Ens llançarem, farcits de dolçor i tendresa, a l’abisme sense fons, insondable, d’aquest misteri d’Amor i de Vida, de Creació, i allà on brolla la seua Font, sagrada, pura, immutable, inexhaurible, ens abraçarem profundament baix la mirada eterna de l’Univers.

Observa, estimada! Aquesta és la Realitat que volien obligar-te a oblidar! Estem connectats! Som nexes d'unió en aquesta incommensurable trama de consciència universal de la qual participem! Consciència és negació de la mort i la seua força és l’amor!... Som Vida! Som U!

I fins que el cant no torne a la paraula, no deixaré que el teu Esperit trepitge aquell món, no permetré que hostatges acords sense harmonia... et vull tant!

Quedem-nos aquí i deixem-nos portar per l’essència de l’Amor, aquí, en aquest infinit Univers particular que ningú no adverteix dintre seu... Dintre seu! Ells, no volen saber-ne res, quedem-nos aquí!

Quedem-nos aquí, Gaia estimada!

Comentaris

  • Prou bé | 21-07-2021

    Creadora de la terra, filla de Caos i mare de titans. El teu amor la pot salvar! Trasbalsador poema per intens i real! Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: