RÈQUIEM

Continuen ferint muntanyes
de formigó metrallades.
Foradades sense pietat,
sucumbeixen nius d’aus
estimbats amb l’espantat vol
dels progenitors. Allà baix,
esmicolades llorigueres
d’animals desnonats
en són testimoni
de la roïndat humana.
La pedra viva veu el cel
abans d’ofegar-se amb el ciment,
com carn alçada d’accidentat
en cura de mercromina.
Silenci, les criatures se’n van,
la vegetació és un plany
que ningú no sap escoltar.
Cent pins han tallat en un moment
trencant el seu cicle de vida,
a ningú no li importa...
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.

Fileres de tarongers cauen
baix tancs de talibans urbanístics,
eixamplant pobles contagiats de grues,
una aquí, l’altra allà, taulell rere taulell
milers d’apartaments
reclamen els nous forasters,
Qui són aquesta gent?
Silenci, el llaurador se’n va,
les séquies no donen vida,
Què era una séquia?
A ningú no l’importa...
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.

Centenars de vaixells
atracats de luxe d’oci
ocupen per la força del negoci
el port públic de les barques,
l’espai de les xàrcies
i un tros de mar fet ciment amb norais,
mentre el fastuós navili captura bagatges
que canten i riuen fabricant diner,
milions d’òbols omplin butxaques
de polititzats accionistes,
mentre als consignataris
de l’Hades fa cua gent
ignorant d’aquest bandidatge.
Si, amb el barquer viatgen
al nou gaudir d’experiències
en aquell espai dels treballs i els dies
esdevingut l’avern.
Silenci, el mariner se’n va,
nu, orfe forçat d’un temps
de temporals i calmes,
de plenitud i tragèdia,
de vents de sal i albir d’oratges,
cultura, mots naufragats, ofegats,
A qui li importa?
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.

Han passat els anys,
i el record d’aquell poble, el meu poble,
d’aquella gent, la meua gent,
d’aquella natura, d’aquell paisatge,
integrat, arrelat en mi,
m’omplin de rancor l’ànima...
Escoltar «bona nit» o «bon dia»
és un miracle; els ulls ja no veuen
la muntanya des del poble;
l’entorn tampoc no dona pau,
soc víctima legal d’un patrimoni natural
prostituït, violat, res que contemplar
sinó autos, fum, massificacions,
l’infern diari d’un món que no és el meu.

Una turba de gent estranya
ompli carrers amb superàvit
de restaurants, d’immobiliàries,
les grans superfícies creixen com bolets
i les botigues de tota la vida,
moribundes, moren amb la indústria,
el mariner i l’home del camp.
La nova cultura culinària
fa rialla dels plats tradicionals,
tothom es torna foll pels àpats inaudits
de «chefs» venerats com ídols
i remunerats com ministres.
Tots volen ser cuiners turístics!
I allà van els mitjans promocionant
matriculacions als nous
laboratoris gastronòmics dissenyats
per assaciar ventres gormands,
i allà van concursos
d’alta cuina i premis distingits
amb pòdiums i medalles,
creant himnes als seus plats
mentre més de mig món
es mor de fam, ara mateix.
L’obscenitat urbanística i culinària
en nom del turisme de masses
fa pujar el PIB. Tot va bé, doncs.

Les llars perden els cognoms seculars
i en elles ja no hi viu la nostra generació
perquè ja no hi són, grans edificis
amb gent amuntegada les ha soterrat,
uns dalt dels altres ni es saluden
ni es coneixen, però consumeixen.
Tot va bé, doncs.

El marge d’aquella muntanya
encara sobreviu,
la suor d’aquell pa diari
maleïx els seus fills...
I són privats de bells indrets
d’esbarjo consuetudinaris on l’esperit
dels nostres majors assossegava
i guanyava felicitat,
rics forasters ja s’han apropiat!
Foragitats del seu propi poble,
van pel món buscant vivenda
que poder pagar.

Tradicions i cultura, ritus i costums,
allò sagrat, respectat,
venerat, pur, inviolable,
ha sigut instrumentalitzat,
l’ànima esdevinguda mercaderia,
la nostra mare venuda vilment
a l’estranger adinerat, mercantilitzant així
la nostra identitat a preu de saldo,
transferida a la cultura dominant
en nom del turisme «marca España»,
Ja som folklore! I tots contents...
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.

Un flux continu d'aigües estèrils
ha intervingut a poc a poc
el vi del poble fins desvirtuar-lo,
Mossèn alça el cos d’aquesta terra
oferint-ho en holocaust a Déu,
i beu d’aquesta copa desbravada
l’últim glop d’essència
que amb bell esguard
els segles custodiava.

Són les tres de la matinada,
fa fred, plovisca, baix el paraigües
camine sense pertorbacions
per antics carrers estimats,
l’olor de les xemeneies tinc a la ment
i amb ell visc el record a cada pas...
Sóc arbre, mar i natura,
sóc poble i sóc entorn.
Estic parlant amb les veus
de bressol del meu cor...
La innocència dels meus mots
i el somriure de la tendresa
en aquells dies de joia infantil,
l’aire és perfum de floresta
i el sol fa brillar l’aigua marina.
Des d’aquest carrer, el meu carrer,
assegut al banc de pedra
sota el llessamí de nit,
íntimament em despedisc de tu.
Cap lligam em queda
per seguir llaurant llegat,
el fruit d’aquesta terra
es podreix a l’arbre...
i cau per la indiferència del sentiment.

Torne els ulls a la realitat,
soc dalt l’asfalt banyat
rodejat d’autos que ocupen l’estima
i edificis que exterminen
llars i focs pairals.
Ja soc un estrany al meu poble,
en molts llocs no m’entenen
quan parle la meua llengua,
una llengua de col·legi
que no viu el seu comès social.

Ancorat en el passat
i enemic del progrés,
això em diuen alguns,
però, sempre he viscut el present
amb consciència, en comunió
amb tot allò que viu i fructifica
per la cultura d’aquesta terra meua.
He sigut primícia de continuïtat,
però, ara mateix, aquesta saba
no farà rebrotar primaveres.

De soca i arrel han tallat
l’arbre del progrés humà,
l’altre progrés,
el tecnològic-borsàri-concupiscent,
és el que tot modifica i transforma,
mar, muntanyes, camps, ciutats...
no en funció de les necessitats
de la persona, sinó de la cobdícia
i l’afany de lucre i de poder
d’uns quants als que la majoria
segueixen i volen imitar
oblidant-se d’ells mateixos,
lliurats a una manera de viure
instal·lada en la línia de fuga
d’un futur mai no arribat,
per més que corren
contínuament cap a ell.

Atletes de la nova esclavitud
arrossegats pel consumisme,
lesionats d’estrès i desesperació,
buidats d'esperit, cauen
a les pistes del progrés
que defensaven sense que
ningú tinga cura d’ells,
ja no són útils pel nou ordre establert.
És d’aquesta manera
que els del poble acaben en les pobles.

Sí, aquest vostre progrés
que tot contamina i destrueix,
que incita en la convicció
del viure eternament...
Cretins! Aquí teniu l’axioma
del veritable futur:
Memento mori.

Fastiguejat i fart,
me’n vaig lluny, no sé on,
però allà on vaja,
viuré el meu sepeli.