L'ESTRELLA

Un relat de: Lluís Berenguer
Sóc aquí, assegut, és una nit gelada, el fred m’amenaça darrere el cristall.

Tinc sort, sóc a un lloc on encara puc vorer moltes estrelles. M’arriben feble els lúmens negacionistes del nocturn de la ciutat.

Cap al sud-est, observe fixament l’estel bellugadís que canvia de color, és el mateix que veia de xiquet, ara fa uns cinquanta anys...

La mateixa hora, el mateix tros de muntanya, la mateixa posició al cel...Tanmateix, aquell carrer, aquell veïnat, aquell indret, ja no existeix perquè tot passa, tot canvia, res no queda.

La meua casa al poble hui és un edifici de desenes de vivendes amb gent estranya, el desarrel arriba sense que te n’adones, perquè, per aquestes terres, desarrel és progrés.

Ara que, potser aquesta estrella que continue veient, en realitat, ara mateix,
haja deixat d’existir, haja desaparegut.

La seua llum tarda més de mil anys en arribar-me, potser fa mil anys que ja no hi és, perquè, tot passa, tot canvia, res no queda...

Nosaltres també passem, pertanyem al cosmos i...

Sí, l’univers s'origina cada instant, creix incommensurable, sempre hi serà així, el mateix que la nostra consciència, sempre hi serà, perquè eternitat és present, passat i futur del nostre temps present, i l'Amor allò que uneix tot.

Pertanyem a l’Univers.

Comentaris

  • Desarrel és progrés [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-12-2021 | Valoració: 10

    Ja tens raó, ja! És una llàstima que no sapiguem valorar el nostre patrimoni, el natural, el cultural, l’històric. El teu poema fa pensar i m’agrada pensar. És un retrat coent de la nostra societat. Una forta abraçada i que passis un bon Nadal!
    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: