ALLÒ MARCIT

Els dies de sol se’n van,
i pel vell camí
queda el somriure de les flors,
el collir de la primícia,
l’alegria d’ésser fèrtil,
la frescor d'aquells trenc d'alba...

És el que veig
quan m’ature
i mire enrere,
a la llunyania.

Aquest camí s’ha fet curt,
tanmateix, ja el crepuscle
que anuncia la nit és aquí,
i tot comença
a perdre color.
Els ulls, decrèpits,
es resignen
davant la realitat,
i el sentit d’allò marcit
et revela cada instant,
cada moment, intens,
de joia, d’estima,
com ritu sagrat
que el temps registra
i que mai no es perd,
cap paraula, cap carícia, cap alè...

Sóc aquí,
concentrat en el culte
encanudit de la meua vida,
tot esperant els dies que resten,
ja freds i enterbolits,
fins que arribe la nit...

El sentit d’allò marcit.