I.A.

La degradació de la naturalesa és reflex de nosaltres mateixos, l’espill infestat romandrà fins que l’ésser humà no provoque un canvi de civilització basat en una consciència de reintegració, d’interconnexió i d’eco-centrisme, fonent-se amb la totalitat. En un món d’harmonia i d’amor per la vida, aquestes meues paraules voldrien expressar tot el contrari...

Ja parlen les llàgrimes del filòsof,
les seues paraules fa temps
expiraren en càtedres d’indiferència
als parlaments del món.
Però, des d’aleshores,
un vent insistent no amaina:
enlairades, han estat penetrades
als indrets profunds yt
de l’enteniment humà...
allí han trobat
el seu destí fatal.
Coneixement i consciència,
saviesa i humanitat,
amor i vida,
divorci, desintegració.

D’esquenes a la condició humana,
una nova virtualitat s’imposa
a la realitat dels sentits,
i aquests es deixen vèncer
per començar a viure
l’imaginari, la ficció, l’artificial,
en una falsa dimensió
d’experiència vital
separada dels vincles amb la terra,
del diàleg amb la naturalesa i l’univers,
d’aquest destí comú amb la totalitat.

Antropocentrisme esdevingut tecnocentrisme,
xips als servei de l’alienació humana,
del control del pensament.
Uns quants bilionaris
manipulen la realitat
en nom de l’interès dels opulents,
del govern dels mercats,
del domini de les societats,
del nou ordre mundial.

Tancat al metavers,
no hi ha consciència
dels límits del món,
l’ignorant es creu un déu,
milions de necis
voran que tot és possible
en aquell avatar
del qual no es voldrà eixir.
Éssers fracassats d’amor per la vida
deixaran pansir l’esperit
negant l’essència de la pròpia existència,
deixant el món a l’abast
d’una elit cibernètica, bio i nano-tecnològica.
Milers de milions de cúbits
d’aquesta nova intel·ligència
portaran la humanitat
al congost de les Termòpiles.

Però, jo soc temps.
Els meus pensaments,
els meus sentiments,
sensacions, percepcions,
paraules, actituds, accions...
modifiquen i transformen un món
d’interconnexions i equilibris,
de solidaritat i d’integració.
Cada pedra, cada arbre,
cada criatura, cada flor...
la pluja, el vent...
cos, ment, esperit,
comunitat, cosmos... som u
connectats a aquesta dimensió
insondable de l’invisible,
on vida i mort pertanyen
a un mateix teixit
remenat de temps...
tu i jo, som temps,
l’amor, la seua força vital.

Quina màquina reflexiona així?
Sentir així? Estimar així?
Quin humanoide té esperit innat?

El cíborg vol ser immortal,
però, jo, soc temps,
soc humà... i diví.

Ja parlen les llàgrimes dels filòsofs.