Vides paral·leles

Un relat de: Frèdia

El germà gran, seguint la tradició, heretà el mas, la terra, les vinyes, els cellers i l'empresa distribuïdora de vi de taula. El germà petit, en canvi, va rebre una educació exquisida. Els pares haurien volgut que es decantés per la medicina o pel sacerdoci, perquè guarir les malalties del cos o, encara millor, les de l'ànima era el més excels que es podia fer en aquest món. El germà petit, però, havia preferit estudiar arquitectura, per aixecar cellers i naus industrials com les que posseïa la família i que serien del germà gran i per alçar edificis que sortissin fotografiats als llibres. Com que era intel·ligent i ambiciós, va aconseguir tot allò que es proposà: fer-se un nom en el camp de l'arquitectura, rebre encàrrecs de qualsevol lloc del món i casar-se amb una dona de fortuna considerable. Va arribar el dia que els dos germans tenien la vida prou resolta i van poder descansar de tant afany emprenedor. Per fi podrien dedicar-se a les seves aficions: el germà gran, a la cacera, i el petit, a la pintura.

El germà gran, en poc temps, acumulà un nombre important de peces diferents: ocells vulgars, d'altres més majestuosos, llebres, esquirols, cérvols i porcs senglars, que passaven pel taxidermista per deixar-los com si fossin plens de vida. Aviat va decidir que les peces que caçava eren dignes de ser exhibides. Llavors va remodelar les golfes, on abans els pares emmagatzemaven el gra, per convertir-les en una exposició permanent. Acte seguit, emprengué viatges als llocs més exòtics per tal que a la seva col·lecció no hi manqués cap peça important. Així, gats mesquers, linxs, gaseles, zebres i fins i tot un cadell de tigre i un rinoceront van ser obligats a abandonar el seu hàbitat per formar part d'un museu cada cop més popular a la comarca.

El germà petit no se'n sabia avenir. A poc a poc, tot l'afecte i admiració que sentia cap al germà gran s'havien esfumat. Com podia ser tan cruel? Com podia llevar la vida a aquells animalons indefensos per tal d'exhibir-los amb tanta arrogància, amb tant d'orgull? Aquella manca de compassió el corprenia, fins i tot li semblava immoral. Ell no era d'aquesta mena. Ell era un home sensible que abocava a la tela tot el sentiment que brollava de la seva ànima. També ell havia muntat una galeria d'art a l'estudi de casa seva on hi havia aplegat un munt de quadres: olis, pastels, aquarel·les, acrílics... perquè li agradava experimentar totes les tècniques possibles. Ell pintava només allò que el seduïa, que s'estimava, que el feia feliç i el convertia en una persona més plena. Tan bon punt acabava un quadre, l'etiquetava: La tardor refulgent, La sensual Judit, Clara nua, La primavera es diu Emma, La noia del barret blau, Neu a les butxaques... Recordava cadascuna de les models amb nitidesa. Recordava els cabells vermells de l'Antònia com les fulles de novembre. Antònia no era cap nom seductor, i la seva delicadesa innata li havia fet canviar el nom per tardor refulgent. De tots, però, el seu quadre favorit era Neu a les butxaques. La model era una actriu nòrdica, jove, rossa, bonica i molt enamorada. Massa. Va fer el que havia de fer: deixar-la. Com a totes.

Curiosament, el germà petit mai no va pintar la seva esposa, ni tan sols li va passar per la imaginació. De la mateixa manera que el germà gran mai no hauria agafat una escopeta per apuntar la seva dona i disparar-li un tret entremig dels ulls.

Comentaris

  • Magistral![Ofensiu]
    copernic | 13-05-2011

    Prosa fluïda i ben cuidada, avances en la narració a través de descripcions elegants i poc a poc vas embolcallant al lector en la teva teranyina de mots, de frases, de paràgrafs, fins que el tens rendit als teus peus. Llavors jugues amb ell, el portes cap al teu terreny, seduït per les imatges que evoques amb la teva escriptura i el remates amb un cop d'efecte, descol.locant-lo, sorprenent-lo. S'acaba la funció: aplaudiments per l'autora. Una abraçada i moltes gràcies pels teus comentaris. Probablement el guepard seria el protagonista de la meva història. Són els que els hi agraden més les gaseles de Thomson.

  • M'ha costat d'entendre[Ofensiu]
    portuguesi | 09-03-2007 | Valoració: 4

    Pero deu ser cosa meva. Escrius be, pero els personatges (els que t'he llegit fins ara) son frets i em fan esgarrifanses.
    Et llegire mes endevant, d'aqui uns dies.

  • Taller d'escriptura (Ronda 2)[Ofensiu]
    Biel Martí | 07-03-2007

    Hola Fredia,

    Aquí va el meu comentari del taller, ronda 2.

    En un inici la meva intenció és fer comentaris separant estil, estructura, argument i tal, però en el teu cas no ho faré.

    No he trobar res de dolent en l'estructura ni en l'estil. Escrius molt bé, no hi ha paraules que desentonin ni que desencaixin, en general tot el relat està presentat com una mera observació externa de dues vides, escrit per tant amb relativa fredor i des de la distància. I l'estructura és sortida quasi bé d'un manual: un paràgraf de situació i després alternes un paràgraf per germà fins el desenllaç. A mi, tanta claredat estructural gairebé em col·lapsa, en el sentit positiu, ja que és ben difícil de trobar en la mania de la gent de fer escrits "moderns". Per tant, si parlem d'estructura i d'estil, cap pega, tot felicitacions... ara bé... (no podia ser tot perfecte, i si ho fos jo hi buscaria coses per dir).

    El text és tant excessivament curt que no m'he fet la idea de gairebé res. Comença i s'acaba. Sé que saber sintetitzar també és un art, però només quan cal. I aquí no calia. Al revés, planteges dues vides paral·leles que comencen només quan hereten la fortuna familiar, però i abans què? Es portaven bé els germans? Eren iguals? Pensaven diferent? D'on surt la vena caçadora d'un i la artística de l'altre. Quan he acabat el relat sabien tan poc dels personatges com al començament, o quasi.

    Una altra cosa positiva és el fet que presentes dues vides paral·leles però una mica lluny de les típiques: no hi ha un germà ric i un de pobre, no hi ha baralles amoroses entre ells i les parelles, no hi ha perdedor i guanyador sinó que els dos són guanyadors, si es pot dir així.

    Però per mi, la part més negativa del relat és el final. La comparació que fas entre ambdós, fent-nos veure (o volent-nos fer veure) que en el fons són iguals, em sembla desencertada. Compares un caçador que exhibeix les preses embalsamades amb una persona que pinta models i se les tira. Compares la crueltat de matar per plaer amb la de enamorar per plaer. Animals i persones, caprici i talent, mort i sexe... no m'encaixa. No és que no m'ho cregui o que no m'agradi, és que trobo que la comparació -com et deia abans- no és encertada. Pintar la dona en un quadre és el mateix que fotre-li un tret amb una escopeta? Es poden equiparar les dues situacions? Per mi, ni de llarg.

    Les dones que fan de model tenen la capacitat de triar si es fiquen al llit amb el pintor, els animals no. Un pinzell no causa dany físic i una escopeta sí. No vull fer-me pesat ni semblar un ecologista radical doncs no ho sóc, però ka diferència entre una cosa i l'altre fa que se m'espatlli el relat, mira tu.

    Per altra banda, i ja acabo, el fet de conèixer tant poc els personatges, m'impedeix saber perquè un pinta i l'altre caça, quin plaer troben -a part de l'egolatria d'exhibir les seves obres- en cada cosa. El caçador no pensa en matar la seva dona i exhibir-la perquè és bona persona encara que no ens ho sembli, i el pintor no la pinta perquè és mala persona encara que no ens ho sembi? Què passa quan el que fa arquitectura decideix no ser metge ni sacerdot, en contra de la voluntat familiar? Ostres, quantes preguntes.

    És molt possible que aquest comentari no respongui a les expectatives del taller, però m'ha sortit fer-lo així quan normalment els separo i parlo més d'estructura i tal. Com t'he dit, però, m'ha sorprès -o resorprès doncs ja t'havia llegit - com de bé escrius, per això el fina aquest... m'ha frustrat, mira tu.

    Per qualsevol cosa: rarus80@hotmail.com i a disposar.

  • Taller d'escriptura. Ronda II.[Ofensiu]
    qwark | 05-03-2007

    Hi ha una frase d'aquelles enginyoses (seria frase cèlebre si l'hagués pronunciat algú famós) que diu "dues vides paral·leles no es creuen en cap punt". Fa gràcia perquè respecta el concepte matemàtic i al mateix temps acaricia tangencialment el contorn de la paradoxa. El teu relat es mou per les mateixes coordenades. En paral·lel, les vides dels dos germans mantenen la distància en tot moment. I amb això aconsegueixes una relació de simetria que li dóna un matís artístic extra.

    A alguns dels teus relats els hi passa com als quadres de Van Gogh: a primera vista hi ha traços senzills però prenent la distància suficient, mostren magnífics paisatges. D'altres, en canvi, són com aquells dibuixos en 3D: prenent distància apareixen claus ocultes. Llavors t'allunyes una mica i dius "ja ho veig" i després ho perds de vista i et fa ràbia i, en última instància, sospites que allà hi ha alguna cosa més però no ho pots saber segur.

    M'agraden els relats que fan pensar i el millor dels teus és que, a primera vista, ni tan sols semblen complicats. Fixa't quina elegància per dir que el germà petit s'està beneficiant a les models : "Ell pintava només allò que el seduïa, que s'estimava, que el feia feliç i el convertia en una persona més plena". Cal rellegir sempre els teus escrits per descobrir-ne els matisos.

    També m'ha agradat que hagis pres una distància moral raonable, envers els teus personatges, a diferència d'algun altre relat que t'he llegit. Fa ràbia que la moral espatlli una bona història. És més, crec que es moralment censurable que un autor doni lliçons de moral als seus propis personatges.

    Voldria ser més crític i trobar-li algun punt feble a aquest magnífic relat però no en sóc capaç. No crec que l'extensió sigui un problema. Al contrari, la síntesi és, en el teu cas, una virtut. Sí, podria ser més clar (més obvi) amb explicacions més detallades. Però això el faria millor? Jo prefereixo pensar una mica, encara que la incertesa no s'acabi d'esvair del tot. I, en tot cas, és lícit deixar les preguntes sense respostes òbvies, sempre que l'autor les sàpiga i no deixi incongruències.

    Crec que finalment he entès el darrer paral·lelisme. Al principi m'ha deixat una mica perplex però, si ho he entès bé, el paral·lelisme entre els dos germans és que tots dos gaudeixen fent exhibicionisme del seu èxit. No entraré en si aquest èxit és o no moralment censurable, però tots dos cacen com a pas previ al seu objectiu: fer-ne ostentació.

  • «Pinzellades cinegètiques».[Ofensiu]
    Jofre | 27-11-2006 | Valoració: 10

    Hola Fredia. Primer vull dir que és un goig llegir els teus textos, siguin comentaris o relats, perquè fins i tot més enllà de l'argument i el missatge la manera d'escriure és clara, coherent, elaborada i sobretot natural; molt natural. Aquest fet converteix, per exemple, vides paral·leles en un text de referència per fruir, aprendre i descobrir un estil i una tècnica narrativa magistrals. El dia que et proposis (si és que ja no ho has fet) donar cos a alguna de les històries que batega en algun calaix emmelangit hauràs descobert el mapa per arribar a l'oasi del veritable poder de l'escriptura. Llavors avisa'ns!.

    En segon lloc, parlant del relat en qüestió, dir que estic d'acord en l'essència de la majoria de comentaris precedents; crec que aquests personatges són força sui generis i pateixen una evolució plena de contradiccions que fa aflorar unes actituds cruels, injustificables i despietades envers els qui tenen al voltant. També estic convençut que, fora del context i les exigències d'extensió del Repte, afegiries escenes i descripcions que ens aclaririen algunes incògnites que ara deixes a mercè del lector.

    I per acabar, vull donar-te les gràcies pel teus comentaris (insisteixo, veritables perles) i sobretot per l'energia, la riquesa, el dinamisme i l'optimisme que se'n desprèn. Gràcies de tot cor i animo a tothom a llegir i comentar, sense temences i sinceritat, els teus relats.

    Enhorabona, Fredia, i segueix escrivint amb aquesta agilitat tan prodigiosa.

    Ben cordial,

    Jofre.

    PS. Deixa'm temps per seguir llegint.

  • Excel.lent, meravellós!!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 23-11-2006 | Valoració: 10

    M'has deixat bocabadat i amb els ulls com taronges.

    És un gran relat, no en tinc cap dubte. Molt emotiu, colpidor.

    Malgrat tot, és la meva opinió que és més un relat de ficció que no pas un escrit realista. No sé, veig molt improbable que fos així en la realitat. Fets molt difícils.

    L'hauria d'analitzar amb més compte. Aquest relat mereix més que de sobres una segona lectura.

    Moltes felicitats. Segueix així!!!

  • Has retratat...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 22-11-2006 | Valoració: 10

    ... de forma magnifica algunes de les contradiccions que patim els sers humans. És una bona reflexió, i al meu parer has sabut trobar-hi el joc de paraules precís per exposar cadascuna de les situacions. I el fet de no emetre un judici, i deixar-lo a la consciència del lector, hi afegeix una pinzellada de tolerància que, personalment, m'agrada.
    Felicitats, i una abraçada

  • Coincideixo[Ofensiu]
    Carles Malet | 20-11-2006 | Valoració: 10

    amb algun dels comentaris anteriors. Tot el relat està escrit amb just la correcció suficient per, a poc a poc, portar-nos al paràgraf final que el fa genial.

    Has aconseguit fer-me pensar amb la darrera frase. Jo mateix, puc atrevir-me a inventar mons i situacions inversemblants en els meus relats. Però, m'atreviria a fer-ne protagonista la meva companya? Fins a quin punt podem compartir sempre les nostres passions més íntimes amb els que estimem?

    Fins el proper relat!

    Carles

  • m'ha deixat pensatiu...[Ofensiu]
    neret | 19-11-2006

    realment per al germà petit era el mateix pintar el quadre que per al gran disparar a les seves preses? M'ha agradat molt la idea del relat i com està escrit. Com diu la Rosa tens un estil molt el.legant, escrius molt bé, però sense floritures, el resultat és una manera d'escriure molt neta (no sé si l'expressió és encertada, però a mi és el primer adjectiu que em ve al cap). Però hi ha un no se què a la darrera frase que no m'acaba d'encaixar, no et sabria explicar exactament perquè.

    Molt bon relat de tota manera, a part de pensatiu, m'has deixat impacient per llegir el següent!

  • Si et sóc sincer[Ofensiu]
    pivotatomic | 19-11-2006

    dels tres relats que tenies penjats, aquest era el que m'estava agradant més. No pas perquè fos inferior pel que fa a la nitidesa, eficàcia i pulcritud de la seva prosa. No. Però no sé. Tenia un aire a conte, a faula, que em tirava una mica enrere.

    Llavors, vaig arribar al final.

    La darrera frase em sembla fabulosa. Justifica la resta del relat. Posa al seu lloc als dos personatges. Als judicis morals que tots fem tan alegrement cada dia...

    Senzillament, magnífic.

    Que sàpigues que, al meu equip, la Fredia seria sempre titular.

  • M'agrada[Ofensiu]
    Lady_shalott | 18-11-2006

    el teu estil, clar i que arriba amb seguretat i nitidesa cap a nosaltres, però no hi estic d'acord amb el que dius.
    Penso que no es pot comparar una acció com és el fet de matar animals, dissecar-los, ho trobo horrorós, nefast, d'un brutalitat que no em cap... i és aquesta acció de matar que em rebenta, és que trobo que no, que senzillament no es pot comparar això amb una altra cosa com pot ser ferir els sentiments de les persones, com han dit per aquí baix, però que al costat de matar sona trivial. Tinc un amor desmesurat pels animals, i no és només l'amor, és l'acte, és a més, aquesta obsessió vulgar que tenim les persones per recrear-nos en els cadàvers per a tenir-los com a trofeus o ves a saber què.
    No ho sé, aquesta és la meva opinió, tot i que no et negaré que l'última frase és d'un gran impacte.

    Petons,
    Lady Shalott

  • M'agrada[Ofensiu]
    Lady_shalott | 18-11-2006

    el teu estil, clar i que arriba amb seguretat i nitidesa cap a nosaltres, però no hi estic d'acord amb el que dius.
    Penso que no es pot comparar una acció com és el fet de matar animals, dissecar-los, ho trobo horrorós, nefast, d'un brutalitat que no em cap... i és aquesta acció de matar que em rebenta, és que trobo que no, que senzillament no es pot comparar això amb una altra cosa com pot ser ferir els sentiments de les persones, com han dit per aquí baix, però que al costat de matar sona trivial. Tinc un amor desmesurat pels animals, i no és només l'amor, és l'acte, és a més, aquesta obsessió vulgar que tenim les persones per recrear-nos en els cadàvers per a tenir-los com a trofeus o ves a saber què.
    No ho sé, aquesta és la meva opinió, tot i que no et negaré que l'última frase és d'un gran impacte.

    Petons,
    Lady Shalott

  • Més![Ofensiu]
    rnbonet | 18-11-2006

    Escolta: Plutarc no té res a veure, veritat?

  • Recollons, xicona![Ofensiu]
    rnbonet | 18-11-2006 | Valoració: 10

    A cada relat, més sorpreses!
    No mai de la vida m'hagués figurat la frase final -cap d'escopeta de canó retallat- acabant una història d'allò més 'normal català' en principi -hereu i pandemònia-; complicant-la després amb les dues 'aficions/habilitats' molt ben 'pinzellades' i fotre'ns -perdona l'expressió.- sobtadament el tir. La canonada, més bé!
    Extraordinari el conjunt.
    Salut i rebolica!

  • Hola, Fredia![Ofensiu]
    ROSASP | 18-11-2006

    Em tornes a sorprendre amb l'agilitat i la força colpidora d'aquest nou relat. Se'm fa estrany com pot utilitzar una prosa tan rica i alhora despullada de floritures, com arribes a dir sense acabar de dir del tot, com queden preguntes, imatges i reflexions sospeses a l'aire.
    Tractes temes quotidians, però impregats d'una estranya profunditat.
    En aquest relat les qüestions, els punts de vista, la percepció i el sentit d'aquestes vides paral·leles són tan diferents com iguals, plenes de "coincidències".
    És curiós com el clarobscur de l'ésser humà té formes ben diferents, però conté l'essència d'un batec comú, molt difícil de reconèixer, sobretot aplicat a la pròpia persona.

    Una abraçada i fins aviat!

  • Hola Fredia, [Ofensiu]
    Màndalf | 18-11-2006

    Benvinguda al club, no t'havia llegit fins ara i m'he emportat una grata sorpresa.

    El teu relat és des que fa cavil·lar. Quina acció és pitjor, ferir animals, matar-los, o ferir els sentiments de la gent sense escrúpols i amb una total falta de respecte als que confien en tu? També es podria plantejar com no veure la biga a l'ull propi, que segurament és el que li passa al germà petit.

    Molt bo el plantejament del relat, trobo que expresses clarament la situació i ens portes sense adonar-nos a la cruïlla que vols amb una prosa planera i que llisca bé.

    Trobo magnífic el darrer paràgraf que és com una explosió, com una traca que evidència l'objectiu de la història.
    Felicitats.

Valoració mitja: 9.14

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: